Espanya és absolutament irrellevant en l’escena internacional. No és que abans fos gran cosa, però tenia algun president que posava els peus damunt la taula en una cimera internacional i aconseguia sortir a la foto. De fet, aquella escena d’Aznar amb Bush ha estat el més significatiu que ha obtingut un mandatari espanyol en política exterior en les darreres dècades.
La política interna espanyola, fora de les seves fronteres, no mereix cap atenció significativa per part dels mitjans de comunicació internacionals si no és per denunciar les pràctiques mafioses del Borbó fugit a Abu Dhabi. El pes i la influència d’Espanya s’ha anat reduint fins al punt que el Marroc els guanya una guerra sense despentinar-se amb el tema del Sàhara Occidental. Un afer, tot sigui dit de passada, que tothom sap que és el preludi de la futura integració no gaire llunyana del Ceuta i Melilla (i els illots del voltant) als dominis de Mohamed VI. Ara ja no poden fer cap “Perejil”.
Per acabar d’arrodonir la humiliació practicada pel regne alauita al regne d’Espanya, en el sopar oficial entre Sánchez i el monarca marroquí de fa quatre dies, els hi van posar l’escut de la “rojigualda” cap per avall. Un gest, intencionat o no, que escenificava la derrota diplomàtica espanyola de les darreres setmanes.
Si Espanya s’arrossega davant el Marroc, a Europa només fa el paper de la trista figura. En l’actual conflicte entre Ucraïna i Rússia, la posició espanyola es limita a callar i obeir, mentre que alguns destacats caps de govern encara no saben com es diu el seu president. Qui no recorda l’escena grotesca de Mario Draghi fa unes setmanes anomenant “Antonio” a Pedro Sánchez? O els famosos 30 segons que li va dedicar Biden a Brussel.les mentre passejava? Tot plegat, són anècdotes que representen la seva insignificança en l’escenari internacional. Fins i tot, Mèxic es permet acusar-los de lladres i genocides amb tota tranquil·litat.
En realitat, només manté una aparent fortalesa dins els seus dominis. Els discursos empeltats de referències a la seva grandesa, només els poden pronunciar de portes endins per acoquinar als catalans. Ara han posat en marxa la campanya per presentar Madrid com si fos una Nova York “cañí”. Una ciutat plena d’oportunitats i de llibertat on tot és vitalitat econòmica. Naturalment, sempre es contraposa la “provinciana” Barcelona que només pensa en una independència que mai no pot arribar. Aquestes falòrnies no tenen cap mena de ressò més enllà de la Jonquera, però tenen la facultat de crear una sensació de derrotisme entre la nostra gent.
Aquest panorama que descric no fa més que demostrar la nul·la visió política dels polítics anomenats independentistes que són incapaços d’aprofitar les febleses que demostra l’estat espanyol. Ara tots estan entretinguts amb referèndums per celebrar uns JJ.OO d’hivern que, com tots sabem, han de ser la pedra angular del futur estat català independent. Mentre Espanya va acumulant derrotes en política exterior, els nostres dirigent són incapaços de teixir cap mena d’aliança o de complicitat amb els seus enemics o rivals. No volen veure més enllà de “los pueblos de España” perquè ho consideren casa seva.
10
37
