Aquests dies es pot veure a Madrid una retrospectiva del que és un estat amb dèficits democràtics en plena autodefensa. Mentre a l’Audiència Nacional es jutja Gonzalo Boye en un obscur cas en què un imputat que volia sortir de la presó és el principal testimoni de càrrec contra ell, al Congrés continua en marxa la comissió d’investigació sobre l’operació Catalunya, que no per casualitat és la mateixa comissió que abordarà el cas Pegasus. Que l’operació Catalunya va existir ho ha confirmat, amb totes les lletres i molts documents, un dels seus capitostos, Marcelino Martín Blas. I que el cas Boye és un judici polític ho ratifica el fet que Gerardo Pisarello, poc sospitós de ser puigdemontista, defensi públicament l’advocat de Carles Puigdemont.
És francament difícil veure una frontera clara –per molt que els estils siguin diferents– entre l’operació Catalunya, de l’època Rajoy, i el Catalangate amb Pegasus, de l’època Sánchez. I en la mateixa amalgama hi ha l’agenda política de l’alta judicatura, que ara s’entreté amb Boye. El motor de tots aquests mecanismes és una pulsió que no es va dissoldre ni trencar amb la Transició. Un substrat ideològic que s’escola per totes les escletxes amb actituds com les que manté l’actual executiu espanyol, el “més progressista de la història”, quan –òbviament d’acord amb la Zarzuela– es nega a demanar perdó pel genocidi de Sud-amèrica, com demana Mèxic des que té un govern disposat a plantar cara a la metròpoli. O quan Grande-Marlaska, interpel·lat al Senat sobre l’operació Catalunya, etziba: “Per fortuna, queda ja molt lluny [fa només deu o dotze anys]. Ni vaig ser jo ni aquest govern el que suposadament va utilitzar la policia per atacar l’estat de dret. El govern no ha de demanar perdó per res”.
Marlaska, Felip VI i tota una col·lecció de mitjans de comunicació tenen la mateixa actitud. Com a pretext per no demanar perdó, al·leguen que són coses del passat i que, en el present, cal mirar cap al futur. Tenint en compte que només es pot demanar perdó en referència al passat –es fa per fer cau i net–, negar-s’hi en nom del futur, des d’una estructura de poder, és reivindicar un passat indiscutiblement vergonyós. Del segle XVI o de principis del segle XXI. Però Espanya no demana perdó. Espanya factura.
