José María Aznar i Pedro Sánchez –dos espanyols molt espanyols i mucho españoles, com diria Rajoy– han proporcionat aquest cap de setmana un capítol més del culebró de l’autodestrucció de la seva nació al qual estan entregats de manera inexplicable. L’expresident del trio de les Açores s’ha esplaiat en una entrevista a El Mundo, com en els seus millors temps –quan el dirigia Pedro J. Ramírez i compartien balcó per Setmana Santa–, criticant la “corrupció” de l’actual govern del PSOE, assegurant que l’inquilí de la Moncloa és un “perill democràtic” i que si és “capaç d’adulterar unes eleccions internes al seu partit” també podria alterar unes eleccions al Congrés. L’amic de Bush imitant Trump.
Des de l’altra banda del ring, ha respost Sánchez, amb la rèplica de manual segons la qual al PP “només els val la democràcia si són ells els que governen”. Ràpidament, s’hi ha afegit el principal puntal del president espanyol, que no és ningú del seu govern, sinó el president de la Generalitat. “Menys lliçons i més humilitat, perquè vostè va presidir el govern de la corrupció, de les mentides i de la guerra”, li ha etzibat amb el posat d’estar per sobre del bé i del mal que fa servir des que va ser ministre de la pandèmia i donava instruccions a la població al costat dels militars.
Missatges de consum intern per a les respectives claques i, alhora, una batalla més en aquesta guerra en què el PP intenta repetir l’operació d’erosió del “váyase, señor González“ a què va aferrar-se Aznar amb un PSOE debilitat pels grans escàndols de fa tres dècades per escalar fins a la Moncloa. Aquella vegada, però, el PSOE dels GAL, del cas Roldán, del cas Filesa i del cas del germà d’Alfonso Guerra queia sol. Ara, tot i el fosc afer que implica dos ex secretaris d’organització socialistes, del qual possiblement encara no se’n sap ni la meitat, estem presenciant l’operació més salvatge mai vista del deep state contra algú que, contra tot pronòstic, no segueix les seves instruccions. No és un català ni un basc –encara que hi facin d’actors secundaris–, sinó un que hauria de ser dels seus. Un sector del règim del 78 contra l’altre. Espanyols contra espanyols amb totes les seves forces. Com l’escorpí de la faula, no poden evitar clavar-se l’agulló carregat de verí, a risc de matar la seva pròpia granota. I una de les principals febleses de Pedro Sánchez en aquest escenari és la dependència de dues formacions catalanes que, a hores d’ara, haurien d’estar pensant seriosament com aprofitar aquesta cruïlla històrica: no per al partit, sinó per al país.
