Va succeir a la corrida inicial de la fira de San Isidro, la festa major de Madrid. Després de més d’un any de restriccions hi havia moltes ganes i expectatives entre els afeccionats als toros, màxima expressió de llibertat segons la presidenta de la Comunitat. Potser era el primer brau de la tarda que el torero esperava agenollat davant la porta, amb la capota esperant la primer envestida –Porta Gayola, en diuen d’aquesta figura– . La jugada no va sortir bé, i el brau va passar, literalment per sobre del torero com un autobús. Sembla que les coses no han fet més que empitjorar perquè, a les mateixes fires, un altre brau va treure literalment els budells a un torero en una espectacular cogida –sisplau, que els lectors llatinoamericans no riguin amb aquesta polisèmica expressió–. Tot plegat, una metàfora de la dura i crua realitat que, a mesura que la boira de la pandèmia s’aixeca, sembla voler envestir una Espanya que, des de l’1 d’Octubre no ha fet altra cosa que autolesionar-se.
Efectivament, aquesta setmana va començar amb els fets de Ceuta. Ja sigui com a resposta a l’asil al president del Sàhara, ja sigui com a revenja per l’òbvia discriminació i maltractaments de les autoritats espanyoles respecte als centenars de milers de súbdits marroquins a l’Estat (inclosos els que apareixen als cartells electorals de Vox, santificats per la JEC), ja sigui com a fórmula de pressió contra la presència colonial, ja sigui com a eina d’extorsió contra Espanya, i per extensió Europa (és a dir, imitant el que fa Erdogan amb Brussel·les, quan cobra per no enviar refugiats al cor del continent), s’ha muntat una operació que empeny Madrid contra les cordes. En certa mesura, el Marroc, amb major rellevància geoestratègica que Espanya, que compta amb major protecció diplomàtica dels Estats Units, està posant a prova la fragilitat d’un Estat molt tocat per les imatges de l’1 d’octubre, i que sembla en fase descomposició avançada.
Més enllà de la qüestió territorial, és obvi que el búnquer franquista, retirat durant dècades a les seves casernes d’hivern (“casernes” no és cap metàfora), no ha fet sinó dilapidar en poc temps el capital democràtic acumulat en les darreres dècades. I el pitjor de tot, la constatació que el govern d’Espanya no sembla capaç de controlar la situació, entre la desinhibida impunitat postfranquista. El mateix dia que van succeir els esdeveniments de Ceuta, manifestants ultradretans (d’aquests que mai no van a la presó) van sacsejar el vehicle blindat del president Sánchez (si això hagués passat a Catalunya, ja haurien aplicat la llei antiterrorista). Durant l’agra campanya electoral madrilenya, Marlaska i altres ministres van rebre bales amenaçadores. Els sectors més reaccionaris de la Guàrdia Civil imposen ascensos a persones afins mentre que cap mesura disciplinària s’imposa a uns uniformats que haurien de mantenir una estricta neutralitat política. Mentrestant, a còpia de la suïcida i contemporitzadora política d’appeasement respecte del feixisme, s’ha propiciat una radicalització ultra entre les noves generacions –els votants de Vox són inquietantment joves benestants de la Castella i el Madrid profunds– en què es fan ressuscitar els arnats esquemes ideològics del nacional catolicisme. De fet, l’èxit de Vox ha estat enllaçar amb aquest corrent profund d’opinió, que va més enllà del franquisme, i que compra els mites nacionals (la Reconquista, el Descubrimiento, la Hispanidad,…) que van ser cisellats durant el segle XIX per intel·lectuals orgànics per compensar la descomposició de l’imperi i sublimar la inferiorització del món llatí durant els canvis de la societat industrial. Tot plegat, un entotsolament (el del XIX i el del XXI) que no fa sinó dissimular el pànic davant la modernitat i la impotència dels propis fracassos.
Les males notícies i les envestides no fan sinó empitjorar a mesura que passen els mesos. A banda de la tensió diplomàtica al Marroc (que es planteja retirar la seva ambaixadora, i que, poca broma, en un conflicte bèl·lic tindria les de guanyar), l’Estat es troba amb una sentència europea que pot impedir la reiteració de les euroordres contra els exiliats. Es tracta d’un clar missatge que s’envia diplomàticament perquè es negociï, de debò, la qüestió catalana. I, ara per ara, això sembla difícil. Convé recordar que les darreres eleccions van ser provocades quan es va parlar d’incloure “relators internacionals” a l’estèril taula de negociació, i és de preveure operacions desestabilitzadores si el govern es planteja pactar solucions raonables. De la mateixa manera, Rússia, adversari geoestratègic de la UE cada vegada fa servir més la qüestió catalana, no pas per afavorir l’independentisme, sinó per afeblir Europa, cosa que, evidentment, incomoda Brussel·les.
Espanya amb els seus fantasmes del passat, certament, afebleix Europa. Els estats centrals detecten cada vegada més aquesta irracional deriva de serbització dels poders fàctics espanyols. Uns poders fàctics que recorren a un nacionalisme intolerant que, de la mateixa manera que esvaït el comunisme, les elits militars i polítiques sèrbies van traduir en una centralització desestabilitzadora de la regió, que el va dur a la catàstrofe.
“En España, de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa”. Aquesta és una frase d’Antonio Machado, aquell poeta que, segons alguns textos escolars potenciats per aquesta deriva reaccionària “va morir a França”, de la mateixa manera que García Lorca “va morir el 1936”, sense fer referència a l’exili i l’extermini de la dissidència sobre el qual es fonamenta l’Espanya actual. El postfranquisme, el nacionalisme espanyol més xaró, ha pres les brides de l’Estat, i com en l’activitat del toreig, tot plegat acaba esdevenint un lamentable espectacle esquitxat de sang, violència i masses enardides; allò que alguns anomenen “art” o “fiesta nacional”, i que no resulta altra cosa que irracional barbàrie. Espanya s’està suïcidant entre la inconsciència de la majoria de súbdits espanyols. I mentrestant, la realitat envesteix…
16 
