“It’s the economy, stupid!” va ser el gran lema de la campanya presidencial de Bill Clinton, l’any 1992. La frase no era seva sinó d’un tal James Carville, estrateg en cap del seu equip, per tal d’enfocar aquella campanya directament cap a la crisi econòmica que patien els nord-americans i deixar de banda els suposats èxits del president Bush pare, el pare de Bush fill, en política exterior imperial.
La clau de la victòria era l’economia i la feina, com sol passar, encara que no sempre sigui evident. De la mateixa manera, a la Catalunya del 2026 i de la pròxima campanya electoral -que serà el dia que més li convingui a Pedro Sánchez-, el tema central serà la política.
La política dels partits polítics i la política de les patronals i dels sindicats.
És a dir, la catàstrofe econòmica que patim tots i patirem encara més i que només se solucionarà amb una política digna d’aquest nom. Sense la gran excusa de “que dolents són els espanyols”. Només en clau catalana, perquè tot i les infinites trampes i misèries autonòmiques, des de Catalunya podem fer alguna cosa més que queixar-nos o agenollar-nos davant dels poders madrilenys.
És la política, estúpids, ens diuen els economistes de l’Informe Fènix, aquell ocellot mitològic que promet la resurrecció a una Catalunya que va ser la gallina dels ous d’or de les espanyes i ara és un pollastre a l’ast carbonitzat.
Qui té la culpa del desastre i qui el pot començar a solucionar? La política. És a dir, la ciutadania. Vostè, jo, ella, nosaltres. No podem deixar una cosa tan important com la política i la democràcia en mans dels polítics. Ni tampoc en mans dels que cobren dels polítics, com sindicats i patronals. O dels mitjans comprats, que no són pocs, precisament.
Ha calgut que un potent equip d’economistes, amb un CV brutal, facin el diagnòstic de la Catalunya arruïnada del 2026 perquè descobrim dues velles i senzilles veritats.
Primera: o fas la política o te la fan. Segona: per fer política no cal la independència, perquè aquesta és la gran excusa per no fer res. Ni tan sols la independència. A la Catalunya del 2026 no hi ha res que impedeixi als ciutadans fer política. Excepte els partits polítics, els sindicats, les patronals i els mitjans comprats, que diuen a tot el país què es pot fer i què no.
No busquem els culpables a Madrid, no. Ja ho farem un altre dia. Comencem per casa, que no ens faltarà pas feina.
Després del míssil nuclear de l’Informe Fènix, el silenci de la política catalana i de la política espanyola a Catalunya és esfereïdor.
No saben què dir, perquè els han enxampat. Només ha sortit a replicar en Sánchez Llibre, faraó etern de la patronal Foment, que no se sap a qui representa, però sempre fa goig de veure i d’escoltar. La resta, amagats, callats i de perfil baix. Negociant pressupostos del no-res, discutint collonades al mini Parlament, prometent trens orbitals i ignorant crisis sistèmiques com la de l’educació, la sanitat o la llengua.
El seu regne no és d’aquest món, ja ho sabem. Ells fan la seva política, però pot ser que els recordem que haurien de fer la nostra. Mai no se’n recorden, ja és casualitat.
El dream team dels economistes catalans (al qual no estaria de més afegir uns quants noms com en Sala Martín o en Santiago Niño, entre d’altres) ha descobert la sopa d’all: clar que és l’economia, estúpids, però el que cal fer és política i amb les eines que tenim de moment, que no són poques, sense oblidar que sí, que la independència és la solució als nostres mals, tan espanyols.
El cercle viciós del procés, de les estafes, del sentimentalisme barat i aprofitat de tants polítics, del 135 de ZP i del 155 de Rajoy-Sánchez, dels llaços grocs i les caixes de solidaritat, de les manis, de l’amargor i la depressió, de les picabaralles i ganivetades, de la divisió més estúpida de totes les divisions, de les abstencions i les emprenyamentes, es pot començar a encarrilar si aprenem a fer política.
Qui? No els polítics, que ens la fan i ens la foten, sinó els ciutadans i ciutadanes, que tenim més poder del que ens pensem. I per fer això no necessitem el permís d’Espanya ni el dels partits ni el dels sindicats, patronals, mitjans comprats… Simplement, hem de recordar que som ciutadans: aquesta és la bomba atòmica dels economistes.
L’any 2001, després d’allò de l’economia i els estúpids, després de les escenes eròtiques al despatx oval de la Casa Blanca i el lawfare, Bill Clinton es va quedar tan panxo profetitzant que “El futur serà talibà o català”. Ben bé, no se sap què volia dir, però queda clar que el futur dels catalans només depèn dels catalans.
Si sabem posar la política al servei del país o el país al servei de la política. No és un joc de paraules. Ens hi juguem no coses abstractes com el país o l’economia sinó el nostre benestar i progrés de cada dia, els nostres serveis bàsics. En mans dels actuals sapastres estem condemnats a la misèria i la ruïna. La nostra, la de tots menys ells i elles. La seva no, perquè ja ho tenen prou ben muntat per sobreviure encara que Catalunya s’enfonsi.
