L’actual ball de noms associat a Esquerra no ajuda a entendre la maror de fons. El problema gros és que ERC apareix com a responsable central de la pèrdua del somni republicà. Per què? Doncs perquè durant dècades ha estat la portadora principal del somni -al principi fins i tot en solitari. Per tant, ha passat el que passa quan una olivera no dona olives o una gallina no pon ous. Esquerra era, per definició, el partit que havia vingut a pondre la República Catalana. I durant un temps, semblava capaç de liderar per alliberar el país. Però el país no s’ha alliberat i la confiança ha decaigut. Si la gallina no fa ous, ja no serveix i molts la rebutgen. Té una lògica cruel i implacable.
Sens dubte, s’han fet coses positives. L’esforç colossal i heroic al referèndum del 2017 i l’anomenat procés d’independència quedaran per sempre brodats en lletres d’or a les cròniques del temps. I en contra del que diguin els rondinaires habituals, la gestió de l’últim govern, en mans d’ERC, ha estat prou decent. Mai no s’havien portat els comptes públics millor, no s’havien creat tantes places sanitàries o escolars, no s’havia reforçat tant el sector públic i les polítiques socials. S’han aplicat pressupostos expansius, i al final de tot no s’han pogut aprovar els comptes més ambiciosos de la història, socialment parlant, perquè l’esquerra de debò els ha tombat. Ara bé, comptat i debatut això ha tingut un pes menor, comparat amb la frustració pel que fa al somni central d’ERC –que no és, diguem-ho clar, el de la gestió pública.
Què passa quan la cúpula republicana, a ulls del carrer, abandona el somni? Com que el somni és el més valuós que té ERC, aleshores el carrer i el somni es prenen la revenja tot desertant la cúpula republicana. Quan la cúpula deia que no volia fer volar coloms, el que volava eren els vots; quan s’espolsava els somiatruites, hiperventilats, friquis i altres incombustibles, llavors es quedava amb un bon gruix de normatius i combustibles. Perquè quan rebutges, ridiculitzes, i margines la tropa d’incondicionals abnegats que tota causa necessita, el buit se t’omple amb els condicionals de l’oportunitat. Si abandones els que estan disposats a sacrificar-se fins a fer el ridícul per la causa, tendeixes a quedar-te amb els que preferiran no arriscar ni tan sols el ridícul per la causa. I perds els lluitadors que tota lluita, social o nacional, necessita.
Si promets repetidament que faràs autocrítica, i no la fas, aleshores els teus seguidors entendran que no n’has fet. És més, si no fas l’autocrítica anunciada, te la faran els altres, sense auto, és a dir que t’hauràs de conformar amb la crítica pelada dels haters externs. I hi sortiràs perdent. Quan t’acusen repetidament de no ser prou independentista, en una organització que si té alguna marca indiscutible és aquesta, la de ser independentista, i no fas res per fer canviar l’opinió de molts dels teus simpatitzants, acabaràs perjudicant la teva marca i perdràs simpatitzants. Si no sembles independentista, no parles com un independentista, i no et comportes com un independentista, pensaran que no ets independentista.
Quan és més important fer pinya interna que evitar clavar-te una pinya general, pot passar que te la fotis igualment i que al final es dissolgui la pinya interna. Quan els valors republicans es volen defensar des d’una organització de tradició assembleària, però que ha perdut aquesta tradició, tens un problema. Si el republicanisme es defensa des d’un partit que s’ha transformat en jeràrquic, rígid i centralitzat, potser és que el partit ja no ho és tant, de republicà. Si les decisions de les bases són ignorades o revertides més d’una vegada, fins al punt que els militants perden tota capacitat real de decidir, vol dir que la democràcia que pregones per a la societat i per al món tal vegada no la prediques amb l’exemple de portes endins.
Diria que també ha passat que el partit de Macià i Companys ha anat perdent èpica (al marge de les lliçons magistrals d’història). I si el partit de Macià i Companys esquiva l’èpica, i la cedeix del tot als rivals, i en fa befa o fins i tot escarni, pot ser que el partit de Macià i Companys deixi de ser un digne hereu de Macià i Companys. Quan inverteixes sis o set anys en rebaixar el fum, potser és que ja no et queda gran cosa al foc. I quan aquests sis o set anys te’ls passes administrant bromur, refredant passions i glòries, el bromur acabarà fent efecte i destrempant la penya. I la penya que no trempa pot assumir, un bon dia, que no té prou trempera ni per atansar-se a l’urna.
Si defenses l’Amnistia dels líders polítics que van convocar el referèndum, i la negocies a Madrid i on calgui, tothom entendrà que els esmentats líders, o de fet qualsevol persona, té dret a viure dignament i en llibertat. Només faltaria. El que molt pocs entendran és que presentis l’Amnistia com la gran aposta estratègica de l’any, com un objectiu en si, i que a sobre vulguis convèncer al respectable que l’Amnistia farà avançar una barbaritat els plans per a la sobirania plena del país. Això no ho compartirà gaire gent, i és possible que molts considerin que estàs fent passar bou per bèstia grossa. Quan al mateix temps esgrimeixes reiteradament la necessitat d’eixamplar la base, i el resultat és que l’aprimes, alguna cosa ha fallat estrepitosament en l’estratègia.
Tampoc no ha funcionat la part del somni que agita l’estendard del progressisme. Perquè quan ser d’esquerra és pactar amb el PSOE, anem ben apanyats. Quan un govern que presumeix ser d’autèntica esquerra ha de conviure amb un model escolar que pateix, amb una sanitat que gemega, amb una llengua i una cultura que s’aprimen… potser és que aquest govern s’ha excedit a l’hora de presumir. Si un col·lectiu d’esquerra camina acomplexat davant de l’esquerra pija, pot acabar sent vist com a igual de pijo, però molt menys d’esquerra; els de l’esquerra pija mai cediran a ningú el seu treballat carnet d’autenticitat. I si a sobre la bandera dels canvis socials profunds la deses al calaix, per prudència i conservadorisme, t’acabaran veient com un prudent conservador. El canvi vol risc. El progrés no pot ser immòbil.
Tots els que voldríem que l’olivera donés olives, i que la gallina pongués ous, hem de convèncer el futur lideratge d’ERC, sigui quin sigui, que ja n’hi ha prou d’amagar l’ànima. Cal que ens exhibim com som i defensem el que volem, el que hem volgut des que tenim memòria. Ja no és l’hora del càlcul. Ara és l’hora en què el coratge, l’orgull i la justícia es troben en el somni.
