Jo crec que el poble no s’equivoca per sistema, que la gent no té per què entendre la retòrica falsa dels líders il·lustrats, i que no és cert que sempre falli la comunicació. No, jo crec que quan els seguidors t’abandonen en massa és perquè ho estàs fent de pena. I que, si canvies, tindràs oportunitat de renéixer; però si no, no tindràs cap possibilitat d’aixecar el cap. És sabut que jo defenso un canvi profund a Esquerra Republicana de Catalunya, el meu partit, perquè crec que és una eina fonamental, sense la qual no arribarem mai a l’alliberament nacional i social. A més de sostenir això, m’he sumat a molts altres que també ho creuen, i hem fet néixer una opció del tot transformadora que hem batejat amb un nom que ja ho diu tot; Foc Nou.
Penso sincerament que si no hi ha foc nou, les patacades electorals i de tota mena continuaran a can republicà. Si no hi ha canvi no ressorgiran les sigles, i si les sigles no revifen, no podran contribuir a la millora del país. Sense canvi, la gent no recuperarà la confiança en Esquerra, i serà impossible la connexió d’altres anys que va fer possible tenir els somnis a tocar dels dits. Permeteu-me dir ben clar el que penso; sense canvi a ERC no hi haurà independència de Catalunya. I no em dona la gana que sigui precisament la meva penya, la llar republicana de tants sacrificis i màrtirs i patiment digne, la casa comuna i fraternal més antiga, decent i neta del país, precisament aquesta, la que posi fre als nostres somnis. Simplement no vull que sigui així.
Jo no vull continuisme, perquè si seguim igual, la dinàmica perdedora no es trencarà. I Oriol Junqueras, que va ser canvi i transformació fa 13 anys, que mereix tots els reconeixements i els honors, ara ja no és ni canvi ni esperança ni regeneració. Mal que ens pesi al fons del cor, hem de mirar la realitat de cara i dir les veritats. No pas interpretacions, sinó dades estadístiques, matemàtiques; a les darreres eleccions el president d’ERC, ja en actiu i en llibertat, va treure pitjors resultats que a les seves primeres eleccions. És més; va obtenir una tercera part dels vots de fa quatre anys, en una deserció sense precedents. Per als militants devots, l’agonia és insofrible, i si no enviem un missatge molt clar de canvi, canvi de cares i de pràctiques i de tot, aquesta agonia ens enfonsarà en la pitjor misèria del segle. Portem-ho a l’esfera personal; si algú que estimes amb tota l’ànima t’està portant a l’abisme, què has de fer? Què faríem, cadascú de nosaltres, si haguéssim de triar entre el canvi o la desgràcia?
A més, la solució tampoc no és tan complicada, només cal que algú reuneixi el coratge de donar un cop de timó. Mireu, ERC ha de tornar a ser ERC. No pot ser la crossa de ningú, clarament no dels socialistes –per cert, si algú realment és tan tanoca de pensar que sostenir el PSOE és ser d’esquerres, que s’ho faci mirar. Als socialistes només els queda el nom, que no fa la cosa; ells són els casinos, lloguers disparats, autopistes odiades, la banca i l’Ibex. Si ERC ha de ser aquest invent immobiliari i immobilista, però amb barretina, més val que pleguem. I no, ja us veig venir, tampoc la crossa de Junts. De fet, el que menys voldria Carles Puigdemont és que Foc Nou recuperés la marca de l’ideari republicà; que hi hagués un canvi, que ERC es plantés i deixés de regalar la República Catalana, amb Macià i Companys i les estelades, de triangle blau i groc i vermell i blanc, als hàbils rivals.
Una cosa és reivindicar la persona d’Oriol Junqueras, Marta Rovira i tot el passat recent. Només faltaria, són els que ens han portat més a prop de la glòria, i ho han pagat molt car. Ara bé, una altra cosa molt diferent és estar obligats a confiar-hi el futur. Els britànics també van entendre el 1945 que Winston Churchill, l’heroi que els havia fet guanyar la guerra, no era la millor figura per a la reconstrucció. De manera semblant, les bombolles virginals del millor cava, entre el 2011 i el 2017, no poden acabar sent el tap de suro de l’efervescència que ens cal, la que hauria de tornar a brollar en el moment actual. I si voleu ser encara més crus, anem a la lírica espriuana; de vegades un home s’ha de sacrificar per tot un poble, però mai tot un poble…
Jo crec en un canvi perquè ERC no pot ser un camp de batalla entre Caín i Abel, i que els afiliats hagin de triar entre un o altre dels expulsats del paradís. La lluita fratricida no és un espectacle edificant per a ningú, i el que ens cal no és foc creuat, sinó foc nou. A tots aquells que es passen el dia llençant-se porqueria i trastos vells pel cap, se’ls ha de cridar l’atenció i dir-los ben clar; és el canvi, estúpids! La sortida no és saltar a la jugular de ningú, la sortida és bategar amb cor renovat; obrir portes i finestres de bat a bat, fer entrar aire fresc i donar una oportunitat a tots aquells lluitadors que han estat picant pedra, però que encara no han tingut l’oportunitat d’equivocar-se –ocasió sempre molt més atractiva que la certesa de l’error.
Si volem portar el país als cims més alts de justícia i de llibertat, cal endreçar primer el triangle republicà. Qualsevol revolució comença per un mateix, per l’interior més íntim i pregon. Jo espero que això passi aquest novembre, i que no perdem més temps a l’hora d’abocar-nos al servei de Catalunya. El cas és que ho acabarà sent, inevitablement, perquè estic convençut que al final prevaldran les raons i la raó. I les raons i la raó diuen que això d’ERC, en el punt actual, no rutlla. Va de baixada. Hi ha una típica crisi d’antic règim, amb el clergat i la noblesa estirant-se els cabells, i el poble que no pot acabar d’emergir. Però és el moment del tercer estat, dels que volen sacsejar l’establishment i abraçar la llibertat, la igualtat i la fraternitat. És ineludible el canvi, per tal que s’hi posi al capdavant l’alternativa més neta, més digna, més ètica i més transformadora.
No ho dic amb cap rastre d’ironia, creieu-me; hem de salvar Oriol Junqueras, i tota la cúpula sortint d’Esquerra, de la seva pròpia agonia. Els hem de pujar al lloc de reconeixement que es mereixen, certament. Que no és l’executiva nacional d’un partit polític. A veure, puc entendre que pensin que no han pogut fer la feina que haurien volgut fer, i que ara podran canviar, que ho podran canviar tot perquè ara sí que va de debò i se senten en forma i alliberats. Doncs em sap greu, companys, però no podrà ser. El carrer us ho diu amb un clamor que potser no voleu sentir, però que hi és. Escolteu, els reis van despullats. Si Oriol Junqueras i els seus volen una represa, si ara volen fer allò que no han pogut o volgut fer abans, si ara aposten per un canvi de debò, si creuen que aquesta és l’hora històrica i decisiva, ho tenen molt fàcil. Que votin Foc Nou.
