Dissabte ERC celebrarà el seu 95è aniversari, que es compleix el dia 19. L’endemà, dia 20, es debatrà al Parlament –si no la retiren– la seva esmena a la totalitat als pressupostos de Salvador Illa, el president que van investir l’agost del 2024. Arriben a aquesta data que els interpel·la com a formació històrica del catalanisme i de l’independentisme –el van incorporar oficialment el 1992– en una espiral de crisis encadenades. Un cop superada per liquidació o assimilació dels rivals la greu fractura entre branques de dirigents que venien del mateix tronc, continuen topant amb problemes que es poden entendre, en part, com la conseqüència de la repressió per part de l’Estat després de l’1-O. Però també són el resultat de males decisions preses amb l’únic objectiu de garantir la supervivència de l’aparell. Cosa que provoca, inevitablement, la pèrdua d’electors. El cas és que ERC no és l’únic partit de l’independentisme que perd vots, però sí que és l’únic del qual s’espera que aprovi els pressupostos d’Illa.
Que hi hagi pressupostos cada any és desitjable en qualsevol país. La qüestió és com s’ha ficat ERC en una situació en què se la fa responsable d’aquesta decisió transcendental sense estar al Govern i sense que el partit de l’executiu hagi complert la seva part del pacte d’investidura. Illa dedica totes les hores del dia en què no dorm –i dorm poc– a pressionar-los, a construir un relat i unes complicitats que li permetin assenyalar els republicans com els culpables de no millorar els sous dels mestres si finalment no aproven els comptes. Aquest truc ja el va intentar fer servir el govern de Pere Aragonès, que també va pactar amb CCOO i la UGT un acord per als docents sota l’advertiment que no es podria complir sense nous pressupostos per al 2024. Uns comptes que no es van aprovar perquè el PSC i els Comuns van fer una pinça inversa que els va fer impossible. A Aragonès, per tant, li va sortir malament la jugada. El pols va desembocar en unes eleccions anticipades que va perdre i després el seu partit va portar Illa al Palau de la Generalitat.
Dos anys després, el president de la Generalitat ha arribat a dir aquest dimecres que la responsabilitat dels pressupostos és “compartida”. Obviant que la responsabilitat és de qui mana. O, en tot cas, compartida amb qui mana a Madrid, el govern espanyol del seu mateix color.
ERC no vol precipitar unes eleccions, entre altres coses perquè qui hauria de ser el seu cap de llista encara està inhabilitat, pendent d’una amnistia inútil per als casos clau. Però un partit de 95 anys no pot regalar el capital que li queda només perquè se’l pressioni. És qui mana que ha d’oferir alguna cosa a la formació a la qual reclama suport. Pedro Sánchez es nega a ajudar Illa fent un gest en relació amb l’IRPF –l’únic que demana ara el partit que va anunciar un “concert solidari”– perquè vol eleccions a Catalunya? O perquè prefereix eleccions a Catalunya abans que complir uns tractes amb ERC que li passarien factura en altres fronts? O perquè confia a sortir-se’n sense fer res canvi? ERC, amb el pes de la seva història i del contracte social amb els seus electors, ha de decidir què fa amb el mentrestant d’Illa.
