Cert: el fenomen no és nou ni exclusiu d’aquestes latituds. Cert, també, que sovint els mitjans abusen del sensacionalisme i és fàcil criminalitzar sectors de joves que necessiten recuperar el temps perdut en una depriment situació d’excepcionalitat. Cert, que això no és nou, i que, qui això escriu, una generació per sobre dels qui s’inicien en el consum d’alcohol, també ho havia observat entre els seus coetanis (malgrat que en una dimensió més continguda). Cert, per descomptat, que hi ha un element antropològic, tel·lúric, dionisíac, ben endins de la condició humana que empeny sovint la gent a fer un còctel disruptiu de sexe, alcohol (o drogues) i música.
De fet, els arqueòlegs consideren Stonehendge, aquell monument prehistòric, no massa lluny de Londres, com a un centre de pelegrinatge religiós, on especulen, es feien festivals religiosos que podrien interpretar-se com a una mena de Rave de l’edat del bronze. Ara bé, convindrem, evitant demagògies i hipocresia, que emborratxar-se en grup, com a finalitat en si mateixa, no resulta massa edificant. Convindrem també que, malgrat això ha existit des de fa temps, hi ha indicis que potser som davant d’una transformació profunda de determinades pautes de comportament entre un segment significatiu de les joves generacions. O potser no…
Hi ha un element a considerar: la globalització. És ben sabut que emborratxar-se en grup, públicament i com a forma d’oci era força habitual entre els països del nord d’Europa, molt especialment entre britànics. Això representava un problema d’ordre públic important. Tant és així que, durant la dècada de 1980, la ultraliberal Margaret Thatcher, coneguda per la seva aversió a la despesa pública, no dubtava a subvencionar viatges de joves i adolescents de classe treballadora de les trinxades ciutats del nord d’Anglaterra a la costa del Sol, Salou, Mallorca o Lloret per externalitzar, per dir-ho d’alguna manera les tensions socials provocades per ella mateixa. Qualsevol que hagi viscut a prop de llocs turístics com aquests, més enllà de balconings i mamadings, podria explicar unes quantes anècdotes a mitges entre Ken Loach i Little Britain. A tall d’exemple, una de les tradicions de Lloret era quedar –potser a la Riera?– el darrer dia de vacances, grups d’anglesos i holandesos, per, prèviament torrats, hostiar-se mútuament com si no hi hagués demà.
El cas dels britànics té certes especificitats. Amb una tradició educativa molt marcada per la rigidesa, amb una escola realment opressiva, tal com descrivia amargament aquella cançó de Pink Floyd, The wall, sovint la beguda i la festa desmadrada podrien considerar-se com a una mena de compensació, d’assaig de desinhibició en una societat on sovint el grau de formalitat pot arribar a resultar opressiu.
Aquí la cosa, i a l’espera que sociòlegs i psicòlegs ofereixin resultats més científics que les reflexions indocumentades de qui això escriu, és ben diferent. Sense voler entrar en convertir l’anècdota en categoria, el sistema educatiu –almenys a l’escola pública–, ni és rígid, ni està marcat per la formalitat, ans al contrari. Ara bé, en els darrers anys, determinades concepcions pedagògiques i plans d’autonomia han generat un cert caos i desestructuració en la institució. Al més pur estil neoliberal, l’han desregulada.
Potser el cas que explicaré és una mica exagerat, encara que ben real. Una escola molt innovadora, sense llibres de text, sense uns horaris marcats, fonamentat el principi de Summerhill de deixar que l’espontaneïtat de l’infant marqués l’orientació, i on els docents abandonaven la seva dimensió professoral per degradar-se a la condició d’”acompanyants”, va tenir un conflicte amb el seu entorn. Uns operaris, que estaven fent obres al costat del pati, es van trobar que un grup d’infants de primària els insultaven i els tiraven pedres. Com és obvi, els adults van fer d’adults i van anar a queixar-se a la directora del centre.
La sorpresa va ser que li devien fer alguna mena de resposta de l’estil “no podem interferir en l’expressió lliure dels nostres infants”, “no podem coartar l’espontaneïtat” o qualsevol altre argument segons el qual quedava clar que en aquell centre no existien els límits, o bé les fronteres entre el correcte i l’incorrecte eren flexibles i poroses. La cosa es va acabar que els operaris deixaven de treballar mentre els infants eren al pati, “expressant la seva espontaneïtat”. Per cert, que més enllà d’alguns consells paternals per part de la inspecció, no va passar absolutament res. Era una escola amb clientela de classe mitjana progressista que defensaven un projecte d’autonomia de màxims, que aconseguia –o almenys, ho deien convençuts– fer-los feliços.
Bé, fer-los feliços, fins que havien d’anar a l’institut, on, en termes pedagògics, es cardaven unes bones nates davant un sistema fonamentat en horaris, temaris, regulacions, professors escassament proclius a respectar la seva espontaneïtat, i companys de classe que se’ls miraven com a extraterrestres. Sembla que per evitar això, alguns d’aquests pares progres van pressionar perquè la seva escola esdevingués un institut escola amb la mateixa línia pedagògica: és a dir, no ensenyar!, almenys fins que els seus fills no fossin majors d’edat i permetre uns quants anys més la permanència en la bombolla.
Ja he advertit que potser això escrit pot ser exagerat, caricaturesc i demagògic. Tanmateix és obvi que el món de la pseudociència (com ara l’educació emocional, una mena de dieta miracle sense evidència científica, o les intel·ligències múltiples, una mena d’homeopatia pedagògica sense cap aval acadèmic) ha anat guanyant adeptes en el món educatiu, que en el fons no resulta altra cosa que la praxi neoliberal de la desregulació i el branding. En altres paraules, que l’escola desdibuixa allò que la feia institució: unes normes, uns criteris més o menys reconeixibles, uns objectius clars i delimitats, unes pautes educatives, certes exigències de capteniment social coherents,…
Hom es pregunta, quants d’aquests alumnes, als quals se’ls va enganyar pensant que podrien viure en un món sense frustració, crescuts en el relativisme moral, desorientats en un univers ètic sense límits, més enllà d’unes consignes secundàries… canalitzen el seu buit en les entrompades col·lectives? De la mateixa manera que una educació –i una societat– hiperregulada, carregada de normes i obligacions propicia certa necessitat de desinhibició, l’absència de normes d’una educació desregulada en una vida sense deures o obligacions, no pot ser responsable d’espectacles lamentables com els viscuts aquest estiu? Servidor de vostès, fan d’Aristòtil, coincideix amb el filòsof atenenc que la virtut és al punt mig. Certa informalitat i respecte a normatives racionals és millor que qualsevol extrem en un sentit o en l’altre.
Cert, cada cas és un món. Cert, qualsevol infant és (per sort) capaç de sobreviure a una pèssima educació. Cert, no tota pregunta necessàriament pot obtenir resposta. Ara bé, amb certa obsessió per transformar l’educació (quan el més lògic seria transformar els pressupostos educatius i reduir ràtios, que és l’única cosa, simple i contrastada per fer-la millor), no estem generant problemes importants? Els debats educatius han desaparegut del mapa (més aviat hi trobem intercanvis de tòpics, i eslògans desgastats). La desregulació educativa està empenyent el sistema a un cert caos, que necessàriament ha de tenir conseqüències en la societat. I, com que els debats i les polítiques estan essent desposseïts de rigor, potser resultarà que les entrompades col·lectives no seran pas causa o conseqüència, sinó un símptoma d’alguna cosa pitjor.
