Entrompades col·lectives

"Potser resultarà que les entrompades col·lectives no seran pas causa o conseqüència, sinó un símptoma d'alguna cosa pitjor"

Cert: el fenomen no és nou ni exclusiu d’aquestes latituds. Cert, també, que sovint els mitjans abusen del sensacionalisme i és fàcil criminalitzar sectors de joves que necessiten recuperar el temps perdut en una depriment situació d’excepcionalitat. Cert, que això no és nou, i que, qui això escriu, una generació per sobre dels qui s’inicien en el consum d’alcohol, també ho havia observat entre els seus coetanis (malgrat que en una dimensió més continguda). Cert, per descomptat, que hi ha un element antropològic, tel·lúric, dionisíac, ben endins de la condició humana que empeny sovint la gent a fer un còctel disruptiu de sexe, alcohol (o drogues) i música.

De fet, els arqueòlegs consideren Stonehendge, aquell monument prehistòric, no massa lluny de Londres, com a un centre de pelegrinatge religiós, on especulen, es feien festivals religiosos que podrien interpretar-se com a una mena de Rave de l’edat del bronze. Ara bé, convindrem, evitant demagògies i hipocresia, que emborratxar-se en grup, com a finalitat en si mateixa, no resulta massa edificant. Convindrem també que, malgrat això ha existit des de fa temps, hi ha indicis que potser som davant d’una transformació profunda de determinades pautes de comportament entre un segment significatiu de les joves generacions. O potser no…

Hi ha un element a considerar: la globalització. És ben sabut que emborratxar-se en grup, públicament i com a forma d’oci era força habitual entre els països del nord d’Europa, molt especialment entre britànics. Això representava un problema d’ordre públic important. Tant és així que, durant la dècada de 1980, la ultraliberal Margaret Thatcher, coneguda per la seva aversió a la despesa pública, no dubtava a subvencionar viatges de joves i adolescents de classe treballadora de les trinxades ciutats del nord d’Anglaterra a la costa del Sol, Salou, Mallorca o Lloret per externalitzar, per dir-ho d’alguna manera les tensions socials provocades per ella mateixa. Qualsevol que hagi viscut a prop de llocs turístics com aquests, més enllà de balconings i mamadings, podria explicar unes quantes anècdotes a mitges entre Ken Loach i Little Britain. A tall d’exemple, una de les tradicions de Lloret era quedar –potser a la Riera?– el darrer dia de vacances, grups d’anglesos i holandesos, per, prèviament torrats, hostiar-se mútuament com si no hi hagués demà.

El cas dels britànics té certes especificitats. Amb una tradició educativa molt marcada per la rigidesa, amb una escola realment opressiva, tal com descrivia amargament aquella cançó de Pink Floyd, The wall, sovint la beguda i la festa desmadrada podrien considerar-se com a una mena de compensació, d’assaig de desinhibició en una societat on sovint el grau de formalitat pot arribar a resultar opressiu.

Aquí la cosa, i a l’espera que sociòlegs i psicòlegs ofereixin resultats més científics que les reflexions indocumentades de qui això escriu, és ben diferent. Sense voler entrar en convertir l’anècdota en categoria, el sistema educatiu –almenys a l’escola pública–, ni és rígid, ni està marcat per la formalitat, ans al contrari. Ara bé, en els darrers anys, determinades concepcions pedagògiques i plans d’autonomia han generat un cert caos i desestructuració en la institució. Al més pur estil neoliberal, l’han desregulada.

Potser el cas que explicaré és una mica exagerat, encara que ben real. Una escola molt innovadora, sense llibres de text, sense uns horaris marcats, fonamentat el principi de Summerhill de deixar que l’espontaneïtat de l’infant marqués l’orientació, i on els docents abandonaven la seva dimensió professoral per degradar-se a la condició d’”acompanyants”, va tenir un conflicte amb el seu entorn. Uns operaris, que estaven fent obres al costat del pati, es van trobar que un grup d’infants de primària els insultaven i els tiraven pedres. Com és obvi, els adults van fer d’adults i van anar a queixar-se a la directora del centre.

La sorpresa va ser que li devien fer alguna mena de resposta de l’estil “no podem interferir en l’expressió lliure dels nostres infants”, “no podem coartar l’espontaneïtat” o qualsevol altre argument segons el qual quedava clar que en aquell centre no existien els límits, o bé les fronteres entre el correcte i l’incorrecte eren flexibles i poroses. La cosa es va acabar que els operaris deixaven de treballar mentre els infants eren al pati, “expressant la seva espontaneïtat”. Per cert, que més enllà d’alguns consells paternals per part de la inspecció, no va passar absolutament res. Era una escola amb clientela de classe mitjana progressista que defensaven un projecte d’autonomia de màxims, que aconseguia –o almenys, ho deien convençuts– fer-los feliços.

Bé, fer-los feliços, fins que havien d’anar a l’institut, on, en termes pedagògics, es cardaven unes bones nates davant un sistema fonamentat en horaris, temaris, regulacions, professors escassament proclius a respectar la seva espontaneïtat, i companys de classe que se’ls miraven com a extraterrestres. Sembla que per evitar això, alguns d’aquests pares progres van pressionar perquè la seva escola esdevingués un institut escola amb la mateixa línia pedagògica: és a dir, no ensenyar!, almenys fins que els seus fills no fossin majors d’edat i permetre uns quants anys més la permanència en la bombolla.

Ja he advertit que potser això escrit pot ser exagerat, caricaturesc i demagògic. Tanmateix és obvi que el món de la pseudociència (com ara l’educació emocional, una mena de dieta miracle sense evidència científica, o les intel·ligències múltiples, una mena d’homeopatia pedagògica sense cap aval acadèmic) ha anat guanyant adeptes en el món educatiu, que en el fons no resulta altra cosa que la praxi neoliberal de la desregulació i el branding. En altres paraules, que l’escola desdibuixa allò que la feia institució: unes normes, uns criteris més o menys reconeixibles, uns objectius clars i delimitats, unes pautes educatives, certes exigències de capteniment social coherents,…

Hom es pregunta, quants d’aquests alumnes, als quals se’ls va enganyar pensant que podrien viure en un món sense frustració, crescuts en el relativisme moral, desorientats en un univers ètic sense límits, més enllà d’unes consignes secundàries… canalitzen el seu buit en les entrompades col·lectives? De la mateixa manera que una educació –i una societat– hiperregulada, carregada de normes i obligacions propicia certa necessitat de desinhibició, l’absència de normes d’una educació desregulada en una vida sense deures o obligacions, no pot ser responsable d’espectacles lamentables com els viscuts aquest estiu? Servidor de vostès, fan d’Aristòtil, coincideix amb el filòsof atenenc que la virtut és al punt mig. Certa informalitat i respecte a normatives racionals és millor que qualsevol extrem en un sentit o en l’altre.

Cert, cada cas és un món. Cert, qualsevol infant és (per sort) capaç de sobreviure a una pèssima educació. Cert, no tota pregunta necessàriament pot obtenir resposta. Ara bé, amb certa obsessió per transformar l’educació (quan el més lògic seria transformar els pressupostos educatius i reduir ràtios, que és l’única cosa, simple i contrastada per fer-la millor), no estem generant problemes importants? Els debats educatius han desaparegut del mapa (més aviat hi trobem intercanvis de tòpics, i eslògans desgastats). La desregulació educativa està empenyent el sistema a un cert caos, que necessàriament ha de tenir conseqüències en la societat. I, com que els debats i les polítiques estan essent desposseïts de rigor, potser resultarà que les entrompades col·lectives no seran pas causa o conseqüència, sinó un símptoma d’alguna cosa pitjor.

Comentaris

    Anna C. G. 24/09/2021 10:00 pm
    Molts dels joves actuals no han tingut mai normes ni a casa ni a l'escola i aquesta manca de normes ha donat com a resultat la joventut actual. (Per sort no es pot generalitzar però és una gran majoria). Gràcies Xavier Díez per les seves reflexions
    Ricard 24/09/2021 10:15 pm
    L'escola és el que volen els ensenyants... i els pares. Però a casa, la major part del temps on són els infants, només eduquen els pares.
      Un de pas 26/09/2021 1:18 pm
      Tenim nens i joves amb excés d'ensenyaments i dèficit educatiu. S'ensenya a les escoles, s'educa en grup social proper (tribu). Estem reculant social i educativament molt, ja estem propers a l'edat mitjana.
    Docent 24/09/2021 11:02 pm
    Com a docent veterà, fa temps que veig un descens en picat cap a l'infern educatiu. La consigna és, sobretot, mai permetre que els alumnes se sentin "frustrats" Mai em passaria pel cap tornar a la rigidesa de l'escola franquista, perquè efectivament, ben poca cosa deixava a la creativitat i espontaneïtat dels alumnes. Ara bé, els nostres inefables pedagogs consideren que és"frustrar" coses com obligar a llençar els papers a la paperera, respectar el mobiliari del centre, escoltar una explicació de quinze minuts o suspendre un examen. Penseu que fins 4t d'ESO, no podem posar un zero, encara que l'alumne només hagi escrit el nom! Un zero és "frustrant", s'ha de posar com a mínim un 1. Parlo d'exàmens en blanc. Consideren nefast que "la informació vagi sempre del professorat a l'alumnat", perquè encara que estiguem explicant com resoldre una equació, s'ha d'escoltar l'opinió que tenen els alumnes sobre Matemàtiques o Història o qualsevol altra assignatura. Aguantem faltes de respecte continuades, una de les raons per les que els alumnes víctimes d'assetjament, no expliquen res als professors, ja que consideren que, si no es poden ni defensar a ells mateixos, quina ajuda els poden oferir a ells? No segueixo per no fer-me pesat. Òbviament, com a qualsevol altre col.lectiu, hi ha professionals millors i pitjors, però a diferència -per exemple- dels sanitaris, tothom culpa al professorat del descens en coneixements. La gent entén que si un metge té programades més visites de les que poden fer-se raonablement bé, si els pacients no prenen els medicaments receptats, la culpa de l'empitjorament de la salut no és del metge, sinó de la manca de recursos i dels pacients que no compleixin el tractament. A canvi, els docents són assenyalats sempre com a culpables de tot per part dels polítics, dels alumnes, de la majoria de famílies i de molts mitjans. Nens i nenes, adolescents, educats en la creença de que viuen en un món sense conseqüències. Què pot sortir malament?
    fat boy 25/09/2021 12:30 am
    Un cop parlava amb un jove que no entenia perque s'abaixava el nivell de l'escola. Li vaig dir, per a tu millor, quants mes idiotes i mes ignorants hi hagi mes facilment progressaras socialment.
    Manel 25/09/2021 11:15 am
    molt ben dit
    Francesc Font 25/09/2021 4:25 pm
    A veure. Sobre això de la falsa llibertat basada en “jo faig el que em rota i l’altre que es foti”, o sigui, d’assumir normes que potser limiten certes llibertats personals a fi de donar pas a llibertats col•lectives, permeteu-me un record de fa 80 anys. Nascut el 1936 al Poble Nou de Barcelona, a inicis del 1940 ja vaig començar a jugar amb altres nens. Al carrer. Tots els dies havent sortit de l’escola i sense monitor que ens controlés ni guiés. A banda de jugar a futbol a uns carrers aleshores pràcticament sense circulació, teníem un munt de jocs propis: dola, el potet, baldufa, bales, tocar i parar... i un quasi que “intel•lectual”: explicar aventis. Tots tenien el seu reglament, nascut vet a saber on i recollit d’altres nens anteriors. Reglament no escrit ni imposat, i que era col•lectivament respectat, i si algú feia trampa i era descobert, o bé “parava” automàticament, o era fet fora del joc. I el trampós compulsiu, ja ni tan sols era acceptat de bell antuvi. I si el joc necessitava de “capitans”, que es deia, aquest eren escollits a través de la sort: “uni, dori, teri, quatori, comptak la biri, biri, birom, compta hi bé que tots hi som”, cantava un mentre que anava assenyalant els qui formarien part del joc. Ningú no era més que ningú. I malgrat ser el moment més cruel i dur del franquisme, hi havia en els nostres jocs unes normes que tot just feien que els jocs es fessin en plena llibertat.
    Miren 25/09/2021 6:48 pm
    Docent: t'equivoques quan dius que no esteu valorats -és clar que hi ha de tot- però jo crec que molts sou uns herois. Alguns pares han renunciat a l'educació dels fills creuen que ho ha de fer l'escola, a més de l'ensenyament. Els preocupa que no tinguin frustracions i no estan preparats per les dificultats que van sorgint.
    Un de pas 26/09/2021 1:12 pm
    Dintre de la línea neoliberal, cada cop més famílies han externalitzat l'educació dels fills, cap a l'escola, psicòlegs i altres centres específics... I així ens va... Ni coneixem els nostres fills, ni en tenim gaire autoritat, com a molt la que dóna pagar les factures (trista i pobre autoritat) ... Amb els temes del trànsit i inseguretat, els nens no juguen ni al carrer ni al parc, no socialitzen lliurement, sempre hi ha un monitor... Només segueixen ordres, no aprenen a conviure, només a obeïr... Surten al carrer amb 16 anys... I ja està servit el merder... No hi ha monitors i molts tenen més fums i hormones que enteniment, només falta sumar-hi alguna beguda per arrodonir la fórmula explosiva. Tenim el que eduquem com a societat. Educa la tribu(el grup social, o sia tots i tothom). I encara podem dar gràcies de lo bé que ens surt en general, de cada 30 d'una aula, només n'hi ha un parell de difícils, d'un botellot de 40.000, un centenar de xungos... Pel poc que hi dediquen els pressupostos, em sembla un prou bon ràtio...
    ferran 26/09/2021 2:30 pm
    ¿De que us queixeu? La cultura de la festa per la festa és herència del complex mafiós TotxoFinancer/TurismePerSaturació. Tot l’any és festa, i si no, cal inventar-la. Cal inventar-la com fan molts reietons de desgraciats pobles turístics promocionant el turisme de borratxera..El turisme borratxera heretat del fastigós turisme de masses, ha quallat en els indígenes locals putejats pels treballs porqueria, i, que exploten la seva ràbia emborratxant-se..Mentre, els polític municipals s’entretenen promocionant els criminals patinets elèctrics putejant els vianants..Hipòcrites!
    Com voleu que els jovent es no revolti contra tot? 26/09/2021 4:17 pm
    Molts mestres estan sota les directius del sindicat UDTEC que defensa reduir les hores de treball i la ràtio a les classes, i la gran lluita és anar contra l'escola concentrada. Pocs mestres van a cursos a l'estiu, ara es fan a la pròpia escola durat el curs i en hores lectives. Als mestres no se'l pot ni demanar cinc minuts fora de l'horari. Poca disciplina, poc aprenentatge. Els propis mestres estan poc formats, fan moltes faltes d'ortografia, gairebé mai llegeixen cap llibre... (sempre hi ha excepcions). I a casa Mares estressades, pares que col.laboren molt poc, menjar ràpid, molt mòbil (grans i xics, eviten problemes, tothom callat)... fora del mòbil no juguen a res. . Potser també caldria estudiar com es resolen els divorcis dels pares...
    A: Com voleu que els jovent es no revolti contra tot? 26/09/2021 4:17 pm 27/09/2021 3:40 pm
    Miri, ni tan sols em molestaré a rebatre tot el que diu, perquè a vostè ja l'han convençut de que els mestres i professors tenen la culpa de tot. Què bé que funciona el sistema quan els mateixos pares envien als fills el missatge de: no facis cas del professor, rei meu, que no serveixen per res i són uns ignorants! La petició de baixar les ràtios és en favor dels alumnes. Dins un grup -classe et pots trobar des de nens amb dificultats auditives o visuals, a nens amb dislèxia, nens procedents de diverses cultures amb graus molt diferents de respecte per l'aprenentatge. Després estan els nens sense cap problemàtica especial, però que no deixen de ser nens i precisen atenció. Atendre tot això, amb grups de aproximadament 25-30 alumnes és impossible perquè el professor no pot dedicar temps a tot això. De vegades cal una hora per atendre dos o tres d'aquests alumnes i, inevitablement, es descuida la resta. Això ocasiona no només estrés sinó una frustració enorme, ja que per força s'ha d'acabar baixant el nivell. Afegim que rebem ordres d'aprovar gairebé tothom perquè no hi ha mitjans per tenir repetidors ni grups atesos per especialistes. Sobre la quantitat d'hores que dediquem a preparar activitats (intentant arribar als diferents nivells de l'aula), només la podria entendre si vostè fa la prova, a veure quan triga. Respecte al nivell cultural de les generacions de mestres més joves, és cert que en molts casos (evidentment hi ha moltes excepcions) és baix comparat amb els professors de més de cinquanta anys. Lògic: són els professionals sorgits de l'ESO. I esperi deu anys més. La gent de la meva generació tenia pares sovint molt pobres, que treballaven 10 hores al dia i que pràcticament mai no podien ajudar els fills a fer els deures; no obstant això, a casa s'aprenien uns valors. El que passa és que ara sembla que els professors han de suplir totes les mancances de la societat: videojocs, menjar poc saludable, bones maneres, exhibició de violència a les televisions, separacions traumàtiques, extremisme religiós, masclisme, etc.. I si queda temps, ensenyar matemàtiques, història, biologia, música i el que toqui.
    Narcís 27/09/2021 5:40 pm
    A pic i pala fent rases per posar-hi pedres de granit ( fer voreres ) sinò no mengen i . . . s'ha acabava la baboiada ! PD : ja n' hi ha prou de persones suant la cansalada fora mida perquè amb llurs impostos hagin de pagar tanta malifeta i, què dir-ne, no poques vegades mantenir aquests que els causen ( més i millor aprenentatge .. on ? ) !

Nou comentari