Sí, aquest dimecres jo, càntabre de pro, vaig endur-me un disgust en conèixer el resultat del partit Barça-Racing de Santander: set gols ens van clavar als racinguistes, que no és que, d’altra banda, esperéssim una altra cosa (algun mitjà càntabre fins i tot elogia l’equip local per haver marcat dos gols davant dels set del rival). La veritat és que aquesta temporada no hi ha qui pari el Barça, i el Racing és tot just un equip desconcertat, acabat d’ascendir a Primera Divisió. Una distància enorme, que podríem considerar, permeteu-me que faci servir aquesta vegada el símil futbolístic per a altres coses, una paradoxa del que passa al país de la desigualtat, i no només, és clar, en el terreny esportiu.
Jo crec que moltes vegades ens refugiem en l’esport per fugir de les coses veritablement serioses que passen en un Estat que, d’alguna manera, de tant en tant sembla en risc de convertir-se en fallit. I aleshores, les grans polèmiques d’una ciutadania clarament avorrida dels seus polítics i de la seva incapacitat se centren en el fet que tres jugadors del Reial Madrid van ocultar a les seves samarretes el missatge de suport a Ceuta, o en si el Barça es va negar a fer servir aquest lema. Com si el caos enorme provocat per la incapacitat governamental a la ciutat fronterera del sud es pogués pal·liar amb lemes a les samarretes dels futbolistes, col·locats damunt de l’anunci d’algun emirat.
L’anècdota es converteix en categoria i el futbol deixa de ser el més important del que és menys important per convertir-se en l’essencial. Ens encanta quedar-nos absorts mirant el dit que assenyala la lluna, i ens oblidem de si la lluna és en quart creixent, minvant o, com aquest estiu, en eclipsi. Molt futbol com a pal·liatiu, potser per no assabentar-nos de res, comentava jo ahir, arran del que va passar amb les samarretes, amb un grup de magistrats que es van reunir en la presentació del llibre d’un fiscal amic. Que la gran disquisició jurídica se centri en la moratòria imposada pel Tribunal Suprem perquè ‘els nets’, ara convertits en ciutadans espanyols, puguin votar, només ens parla de l’enorme tasca que consisteix que des del Govern es faci l’impossible per ampliar el cens, al seu favor, davant de les pròximes eleccions. Aquí, del que es tracta és de guanyar com sigui el partit de la permanència en el poder i, si pot ser, per golejada. És, al capdavall, la regla d’or de la política.
És clar que tampoc no està malament, comentava en el meu grup de juristes tertulians, això del retorn de Puigdemont, i demano llicència per continuar en el terreny metafòricament esportiu. Jo diria que s’acosta un nou enfrontament en l’etern ‘derbi’ entre el Suprem i el Constitucional arran que la malversació sigui o no amnistiable, permetent, en el primer cas, un retorn proper de l’expresident. Un altre gran conflicte d’interpretacions jurídiques, tan típic en aquest país nostre on precisament el conflicte, que ja s’ha convertit en una competició, ens encanta.
Ara, la moda en aquests estadis polítics que són els cenacles madrilenys polaritzats consisteix a utilitzar la figura de Puigdemont com a munició entre els dos costats del mur: per als governamentals, és una prova de l’acostament entre Catalunya i la resta d’Espanya, una mostra de la plena ‘normalització’ d’una situació que fa gairebé exactament nou anys amenaçava d’esclatar; per a l’oposició, l’arribada de l’home de Waterloo a la tranquil·litat dels carrers catalans seria una altra fita d’allò intolerable, exemple màxim que aquí no es respecten les regles del joc i l’àrbitre està comprat.
Ja ho dic: aquest país boig se situa entre el Racing càntabre i el Barça, entre els que posen a la seva samarreta ‘tots som caballas’ i els que no ho fan, entre el yin i el yang, el blanc i el negre. És a dir, que ens passem la vida jugant pels extrems i ens falten migcampistes. I fallen les defenses, confiant-ho tot al porter. Posats a confessar, no puc ocultar que en el passat vaig tenir alguna controvèrsia jurídica amb el Barça. Però això no pot distreure’m a mi, que soc un amant del futbol, del gran moment que viu un equip que es presenta imparable, cosa que, com a futboler apassionat i poc afecte al Reial Madrid, no em sembla del tot malament.
Així que enhorabona al Barça i, home, visca el Racing, que també té dret, el pobre, a la vida. Com també crec, la veritat, que Puigdemont té dret a tornar i, malgrat tot, ‘els nets’ a votar. Perquè això no pot continuar sent el monopoli de dos equips a la Lliga del futbol, de la política i de tantes coses en aquest país caïnita, en què tothom sembla odiar-se com si estigués jugant la final del Mundial contra l’oprobiosa Argentina, contra Trump i, encara pitjor, contra Infantino.
