Cal fer una reflexió sobre la recent sentència del Tribunal Constitucional que ha rebutjat definitivament la inclusió de Toni cantó dins de les llistes del Partit Popular de Madrid (en un cinquè lloc que demostra que Ayuso no té els mateixos interessos que Casado en relació a Ciutadans i que, en tot cas, les estructures profundes d’un partit no veuen amb gaire bons ulls els anomenats “paracaigudistes” i la presidenta madrilenya ho sap).
El resultat de la sentència va dependre del vot de qualitat del President de la sala a partir d’un empat sobre la solució que s’havia de donar al cas: per a tres dels magistrats cal interpretar de manera flexible les normes electorals; per als altres tres aquesta flexibilitat no és permesa quan hi ha una previsió legal en contra, en aquest cas la que estableix què per formar part d’una llista electoral en una província cal estar-hi censat amb una certa antelació, que Cantó no havia complert.
Tot sembla en principi raonable. Al cap i a la fi les normes estan per ser complides. La tensió entre la llibertat de participació política, en aquest cas el dret de sufragi passiu, i el principi de legalitat és evident, i el Tribunal Constitucional l’ha resolt dient que l’article 39 de la Llei orgànica del règim electoral general, que es va reformar recentment per aclarir aquest punt, el que vol és evitar “empadronaments de conveniència“. No deixa de ser una ironia el plantejament, quan hem conegut aquesta mena de “trasllats“ entre partits i entre províncies dins del mateix partit al llarg del temps i en tots els colors polítics. Toni Cantó pot ser un cas d’especial volatilitat ideològica i territorial, però no és més estrany que la candidatura de Girauta per Toledo a Ciutadans o la de Casado per Àvila dins del mateix Partit Popular i abans de ser-ne el President. A Catalunya i durant molts anys aquest partit (i no sols ell) col·locava el que la terminologia política anomena “cuners” en molts municipis de comarques on ningú volia aparèixer defensant públicament les sigles o senzillament no tenien gent en el territori.
La llei, des d’aquesta perspectiva, no pot evitar allò que recorda l’aforisme: feta la llei, feta la trampa, i més encara quan els responsables de les transformacions legislatives no són els parlamentaris, sinó els partits que els vertebren, els maneguen, i fan inviable la prohibició de mandat imperatiu consagrada en el text constitucional.
47 
