Un dia arriba a casa teva una notificació de l’Ajuntament (en aquest cas de Barcelona) que “t’adverteix” (literalment) que si no hi vas en deu dies, et desempadronen.
Sense més ni més.
T’angoixes, corres a buscar cita per anar a l’Ajuntament i… vaja! No hi ha cita fins d’aquí a 29 dies!
Hi vas, però, per veure si et volen atendre, perquè t’han “advertit” que et prendran un dret ciutadà fonamental sense dir-te per què: el dret a padró i el dret a cens electoral.
I et diuen, llavors, que algú “ha exhibit merament” (literalment, també) un contracte de lloguer com si fossis tu, i que ha empadronat a vuit persones a casa teva. I que per això, doncs, t’han notificat que et desempadronen a tu i et treuen del cens.
A veure… que no entenc res… que no pago l’IBI? Que no em cobreu els impostos municipals? Que no veieu que fa anys que hi visc? Que no heu contrastat dades? Que no heu vist que no hi caben, en aquest pis, vuit persones?
Que em donin les dades de les persones, doncs, perquè llavors hauré d’anar a denunciar-les per resoldre el problema, perquè, així, perquè jo m’hi presento, a les oficines de l’Ajuntament, no el resoldreu, oi? Que no, que no.
Que no, que no me les poden donar, per la llei de protecció de dades, i tal.
A Mossos: que doni els DNI de les persones que han suplantat la meva identitat (que dic jo que deu ser delicte, això, oi?) i jo, que no els els puc donar, que no me’ls han donat a l’Ajuntament. Doncs, llavors, que la denúncia està incompleta!
Presentes a l’Ajuntament tota la paperassa i més, inclosa la denúncia incompleta… i passen dies, i dies, i dies, fins que veus que, ostres, que no estar al padró, no poder treure un volant de convivència, no tenir dret a presentar un certificat a cap instància de l’administració, és una pèrdua greu de drets!
I hi tornes. Que quan atendran el teu cas: “que és que tenen molta feina, al departament de població, i que no s’hi pot anar, ni poden rebre correus, ni trucades”. Com allò dels emperadors i els papes i els reis ungits per déu, quasi, vaja!
Llavors presentes una altra instància: que no et sembla que sigui de rebut, en aquest cas, el silenci administratiu. I els dius, allà, als tècnics i a les tècniques, que no aniràs a casa a dormir si no tens resposta, que d’allà no et mouràs.
Truquen.
Tornes a la serenor. Marxes amb la constància de la instància, i llavors, just abans d’arribar a casa, ja veus que t’han respost per mail. Et donen, perquè t’has posat com t’has posat (com s’ho deu fer, la gent gran, o la que no diu a l’administració que no pot romandre callada davant de fets tan flagrants!) el nom del suplantador d’identitat. No el DNI, però el nom, sí: i vas a Mossos. Que perquè hi vas? Que vull ampliar informació en una denúncia, i llavors, “que, mire, que lo haremos así porque es que el juez no tiene tiempo…”. I bufes. I sents que diuen “niño, vas a escribir esto en este papel y que firme la señora” I reps el papel para firmar amb faltes d’ortografia en català, de la mà del niño Mosso.
I vas cap a casa i has anat a comissaria i no t’han deixat ni parlar, i has signat un paper amb faltes d’ortografia.
I passen dies, i dies, i l’Ajuntament que no xiula.
I més instàncies. I, finalment, que les vuit persones empadronades a casa meva, sense consentiment, suplantant-me la identitat, són “afectades” i que ja se’ls notificarà i que ja diran elles si l’Ajuntament les ha de desempadronar o no.
I em miro, i em dic que ja no tinc ganes de ser ciutadana: que quin daltabaix de normatives, de respecte, de drets que pengen d’absurditats, de niños que decideixen què diran i com ho escriuran al jutge, quan li parlin de casa meva!
