Encavalcats en el temps, i escampats pel territori, a mi el tema del pis de luxe de l’Ayuso a la Comunidad de Madrid, el dels decrets porucs de finals d’aquesta setmana presentats pel PSOE en matèria de dret a l’habitatge, i el de la mesura anunciada pel govern de la Generalitat de Catalunya fa uns dies sobre la co-compra de pisos em semblen, tots tres, fets orientats pel mateix horitzó.
Capbussades dins el miratge de l’estar bé, la major part de les persones que conformem les nostres societats vivim, ja, instal·lades a les antípodes de la possibilitat de pensar que podem interactuar amb qui administra els béns públics de manera crítica: com que d’una manera o altra hi ha accés, amb diners immediats o ajornats, a la il·lusió, a allò que se’ns comunica que hem de tenir (si en voleu una evidència, mireu d’entrar a l’Apple de Passeig de Gràcia un dia qualsevol a mitja tarda, passejeu-vos pels carrers hipercomercialitzats del centre del vostre municipi, o compteu quants “globus” van amunt i avall repartint els capricis més estrafolaris a qualsevol hora del dia i de la nit, i veureu com és un no parar, això de moure’s els diners!), hem perdut la capacitat de fiscalitzar què passa amb els nostres drets i amb la nostra economia, i amb allò que algun dia vam sentir a dir que es deia “estat del benestar”.
I ens fan màgia, i ens la mirem des de la hipnosi, i ens la creiem.
A veure, atenció: que la presidenta de la Comunidad compra un pis luxós amb diner públic, que diu que se’l vendrà i que peixos, que no s’acaba de saber si era per a passar-hi estones ella o qui; que el Gobierno de l’Estat no s’atreveix a expulsar els fons voltors, a entrar a fons en la regulació del preu dels lloguers, i a redreçar el fet que els habitatges s’hagin convertit en un modus vivendi i hagin deixat de ser llocs dignes per a viure-hi -mentre es mira per la televisió com anem caient per les escales sense baranes dels edificis engolits, com ens treuen en cadires de rodes de cases de tota la vida, o com la policia arrenca cebes amb els cossos dels qui resisteixen a les portes de cada desnonament-, i que la Generalitat de Catalunya, ara, comprarà pisos a mitges amb nosaltres, que “malgrat disposar d’ingressos estables, tenim dificultats per accedir a una hipoteca per comprar un habitatge a preu de mercat”
I sí, un joc de màgia!: perquè tindrem feina, però com que el Gobierno ha de seguir afavorint els qui no treballen perquè ja es dediquen a gestionar el negoci de pisos per a especular-hi, la major part de la ciutadania no podrem comprar pisos. I llavors, amb els diners que ja hem pagat cada mes en concepte d’impostos, el Govern de la Generalitat de Catalunya es comprarà parts dels habitatges que volíem comprar nosaltres però que no podem comprar, perquè treballem però no tenim prou diners. I llavors, de tant en tant, posarem la tele i algun Govern s’haurà comprat un piset d’uns quants milions per passar-hi alguna estona. De fons voltors, segurament, això sí.
I això… que tot un malabar!!
