Sempre cal advertir contra els que prediquen que res no funciona, però cada dia costa més. Si una cosa ens ha ensenyat la història és que cal guarir-se dels profetes de microones. Al capdavall, si hi ha una altra cosa que ens ha ensenyat la història és que les revoltes vestides de revolució només han servit per a la supervivència dels que ja s’aprofitaven del sistema que suposadament es dedicaven a derrocar.
L’única vegada que ha existit una amenaça creïble de revolució la van fer els russos que van tenir mig món patint i que, agradi o no, van aportar prou carnassa per guanyar el feixisme i el nazisme europeu. En aquest punt, si ja n’he desconfiat sempre del discurs bonista de la revolució burgesa, cada dia n’estic més convençut de l’enganyifa història i política històrica a la qual estem sotmesos. Si tot continua, encara haurem d’agrair que els nens no treballin i que la salut no sigui un privilegi.
A Catalunya, a més, la Guerra dels Tres Anys va forçar un llegat de magresa nacional que encara cueja. De fet, n’hem après tant a conviure amb aquesta pobresa nacional que ens alegra que una multinacional per vendre aquí els seus productes utilitzi el català. Ara que s’acosten les festes de Nadal, i centrats en Catalunya que és la biosfera on vivim, creix la sensació que vivim en una constant representació d’Els Pastorets. Les institucions fan veure que són institucions, els Mossos fan veure que són policia, els diputats fan veure que són diputats i els d’Antifrau es creuen que serveixen d’alguna cosa.
Tothom fa veure el que no és i no fa el que li pertoca. O només ho fa quan si el que li toca el rebre és més dèbil. L’acomplexament és majúscul i les excuses tan nombroses que encara redueixen més les institucions d’un país davant les institucions d’un estat, com l’espanyol, on els seus poders viuen i depenen permanentment en guerra als jutjats i a les presons. Per això, a Catalunya, l’obra de Folch i Torres es perpetua al llarg de generacions amb un entusiasme encomiable. Una obra de bandera que la gent no sap si l’aplaudeix perquè li ha agradat o perquè s’ha acabat després de més tres hores llargues de durada. Però l’aplaudeix. La gran diferència entre Els Pastorets i el país, és que l’obra de Folch i Torres sempre acaba bé.
