En l’edició d’enguany dels Globus d’Or, l’actor Ben Stiller va aparèixer fent broma sobre els signes del temps; “He fet servir aquests mesos (de pandèmia) per créixer interiorment,” va dir abans de presentar els guanyadors “…he entès això de les cripto-monedes, he llegit un llibre i he après a cuinar pastissos. Aquí en teniu un en forma de Globus d’Or.” I efectivament, va ensenyar una figureta idèntica als trofeus de la nit, del tot comestible, davant les delícies d’un públic… inexistent. O més aviat impresentable, perquè els guardons es van atorgar en línia i sense catifa vermella.
La glamurosa cerimònia dels Globus, que se celebrava en una gala cada any a Berverly Hills, i atreia tota la jet set de l’àudiovisual, ha hagut d’adaptar el seu format. No hi ha hagut arribada de celebritats i flaixos, ni xampany ni grans festes; no hi ha hagut un teatre ple de públic fent ganyotes i aplaudint, no hi ha hagut abraçades i petonets als premiats. Molts han seguit l’esdeveniment des de casa, i això ha fomentat la creativitat; Jodie Foster ha rebut el seu premi vestida amb pijama, la majoria han aprofitat per ridiculitzar els constants problemes de connexió i fer veure que els estaven boicotejant.
Per primera vegada, s’ha emès simultàniament des de Los Angeles i Nova York, i els grans protagonistes de la nit no han estat tant ni els directors ni els actors, sinó les plataformes digitals que han acaparat guardons i han competit fins al final. Netflix és la que més premis se n’ha emportat, cinc en concret, amb dues sèries que ja són les seves naus capitanes; The Crown i Gambit de Dama. En les formes, però també en els continguts, el món de la creació digital ha arrasat. Ja no regnen les pel·lícules, ara és l’hora de les sèries i mini-sèries. Ja no cal sexe, drogues i rock and roll, ara ens fascina la vida d’una punyetera família reial i uns jugadors d’escacs plens de silencis.
Hi ha un cert retorn a l’estil britànic de fer les coses, amb molts interiors, bons decorats i vestuaris, i actors que recorden les escoles de teatre, menys abocats a l’acció i el moviment, i molt més centrats en el diàleg i l’expressió facial. De fet, la meitat dels Globus han anat a professionals britànics, cosa que podria insinuar una certa crisi de Hollywood. Haurem d’esperar els Òscars per veure si es confirma la tendència, atès que els Globus d’Or se solen considerar el primer tast de la temporada i ja apunten maneres. Però que els actors principals premiats representin els papers de Lady Diana i el príncep Carles d’Anglaterra, hauria de fer rumiar als creatius californians. Sembla que avui es recompensa el donar vida als personatges més ensopits de la història.
Amazon Prime també ha fet un bon paper, sobretot gràcies al segon lliurament de Borat, el còmic consolidat pel popular Sacha Baron Cohen. I la sorpresa de la nit ha estat la millor directora, una jove Chloé Zhao que és la primera asiàtica en guanyar aquesta categoria. La seva pel·lícula Nomadland, aquesta sí, ha incorporat un filó inesgotable del relat americà, les road-movies de sensesostres que fan de nòmades moderns viatjant en les seves furgonetes amunt i avall. És l’única de les premiades en què podríem dir allò de “la veurem aviat a les nostres cartelleres”. Pel que fa a la resta, ja fa temps que hi accedim a través dels nostres ordinadors, o ho farem molt aviat, pagant un mòdic peatge anual.
Les coses estan canviant i molt, en el món de l’entreteniment audiovisual, i la Covid ha acabat de reblar el clau. Si les sales d’exhibició ja ho tenien cru, quan passi la pandèmia hauran de fer autèntiques heroïcitats. Les plataformes dominaran el nostre lleure, i qui no hi estigui inscrit, a una o a totes, quedarà desplaçat de l’actualitat i les converses d’esmorzar. D’una banda, anem de cap al món digital, que potser encara ens farà més ermitans i familiars. Sigui com sigui, ens anirem acostumant a les històries per catàleg, aquelles que acabem decidint quan ens posem a sopar i fem la pregunta vital; “què, avui et ve de gust sang i fetge o vols riure?”
D’altra banda, el showbusiness ja no és una exclusiva californiana o americana. Als Globus d’enguany, les dues produccions més típicament ianquis s’han clavat una bona patacada. Els 7 de Chicago, que va de hippies, protesta, Vietnam i judicis dramatitzats, ha quedat relegat i només ha obtingut –injustament, sens dubte- un sol Globus. L’altra perdedora ha estat l’arxi-nominada Mank, que s’ha quedat en blanc (i negre). Aquest retrat de Manckievicz, el guionista de Ciutadà Kane, ha perdut per avorrida i per massa americana. És mitòmana amb històries que a la resta del món tal vegada no interessen, i no té mesura en la idolatria. Com feia broma el presentador, l’única cosa que han escurçat de tota la producció és el nom que dóna peu al títol.
En fi, probablement la gala ha estat un reconeixement de fenòmens que ja estan succeint fora del complicat univers dels premis. El més segur és que haguem tingut una primera bestreta del que seran els relats, les ficcions i les narracions del demà en el món que ens trobarem després del virus.
3 
