Existeix una tendència irresistible a ridiculitzar gent que persisteix en les seves idees, accions o empreses. S’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu, des de fa segles, la repressió social del “motivat”. No ha existit mai, llevat que el lloat sigui ja un cadàver, la lloança als picapedrers d’alguna causa, de la feina, o dels jocs de taula. Ni a Catalunya, ni enlloc, tot i l’absurda convicció que els debats mundials al nostre país han de ser diferents.
Ni venerem la feina d’un pencaire pas més que ho fan a Manchester o Berlín, ni il·luminem amb llums de colors els que segueixen inflexibles una causa concreta. De la mateixa manera, que igual que faria la gent de Manchester o Berlín, quan un arbre cau ens agrada fer-hi llenya. La diferència és que, encara no he aclarit ben bé per quin motiu, és la facilitat que tenen a caure els arbres a Catalunya. I el que és més interessant és constatar com els que han fet créixer l’arbre, no només són els primers a fer llenya, sinó que gaudeixen amb els cops de destral i no amaguen la rialla.
Un dels exemples més patents d’aquests casos és l’ANC. La gran entitat de l’independentisme que va organitzar manifestacions històriques i úniques a Europa occidental. El fiasco del Procés, una gestió ancorada en reglamentacions tan absurdes com inoperants i ineficaces i uns posicionaments polítics gratuïts van fer entrar l’Assemblea en una crisi profundíssima. Tant és així que continuen cavant en el forat oblidant que si dediquessin les seves energies, capital i gent a fer coses útils seria una altra cosa. Goso a escriure aquestes afirmacions amb el suport d’haver publicat desenes d’informacions sobre les cruentes batalles internes de l’ANC.
La situació ha portat que gran part del moviment independentista ridiculitzi l’ANC i els seus activistes. “Friquis”, “club de jubilats”, “hiperventilats” o “tietes” són alguns dels adjectius més suaus que reben. A més, de la superioritat moral que han de suportar per part de les elits dels partits independentistes, que obliden van viure de la moma de les seves manifestacions des del 2012.
Dilluns d’aquesta setmana, centenars d’aquests que molts en diuen friquis, a quarts de sis del matí eren a Can Maçana, a Monistrol o Santa Cecília per pujar a peu, carregats amb estelades, motxilles i el mostrari de samarretes de les manifestacions. Un dilluns de pont. N’hi havia que havien demanat festa a la feina. L’objectiu pujar a Montserrat per protestar contra la visita de Felip de Borbó.
La intenció era donar fe que encara hi ha partit, que encara hi ha gent que dona la cara i que es planta davant la línia del Grup 6 de la Brimo, per cridar contra la corona espanyola, reclamar la independència i obligar a les forces de l’ordre i a la seguretat privada del monestir a retirar estelades amb una fúria sorprenent. Eren poc més de dues-centes persones que van obligar a desplegar un dispositiu policial exageradíssim, i aquest sí, ridícul. L’objectiu es va complir: que un monarca espanyol no visiti tranquil·lament un dels nous símbols de la Catalunya autonòmica i espanyolíssima. Seran friquis i tot el que vulguin, però aquestes persones van demostrar tenir més dignitat que tot un pare abat de Montserrat, i d’aquest ningú no en diu res. Ni tan sols els suposats indepes que se’n riuen dels “avis de l’ANC”. Ves per on… ara sort n’hi ha encara dels friquis.
