I have a dream, deia aquell pastor baptista que portava el nom de qui havia titllat la Santa Seu de “puta de Babilònia” i el cognom de Rei; res més. Quan s’anuncia a tot arreu que s’ha tingut un somni en comptes de callar-se i, si de cas, compartir-lo amb la família, com fa la majoria, és perquè es vol comunicar un missatge. En aquest cas es tractava de l’alliberament dels afroamericans als EUA. I era molt adient que en fos predicat per un clergue que acabava les seves al·locucions als sons del gòspel “Let My People Go” (deixa marxar el meu poble). El somni es va realitzar en part, encara que al somniador el van fer fora the american way. Realitzat “en part” vol dir fins a un punt i aquest punt és una qüestió d’interpretació.
Els somnis són sempre qüestió d’interpretació. Mireu Joseph; no el pare del nen, que també en sap, de somnis, sinó el fill d’en Jacob. El dels somnis del sol i els astres, i les espigues i les vaques grosses i flaques. Un món de somnis i d’interpretacions prefreudianes. Li venia de família. El seu pare també va tenir un somni, anomenat “l’escala de Jacob” per la qual deambulaven els àngels cap amunt, cap avall com si fos un centre comercial un dissabte a la tarda, mentre ell dormia dolçament.
Hi ha de tot als somnis. Trets d’escopeta i pau celestial. L’independentisme té el somni vinculat a la memòria de Muriel Casals i el seu “nosaltres som el somni”. No la independència; nosaltres. Nosaltres som el somni. Exactament, el mateix que diu Prospero al drama de Shakespeare, que som somnis, més exactament, que “som fets de l’estofa dels somnis”. El somni no és la independència sinó la voluntat d’assolir-la arrelada a les persones. El somni som nosaltres, els independentistes.
El que els experts en la matèria anomenen “el procés” ha estat un canvi de personatges i símbols a l’escenari. ERC ha aconseguit el seu objectiu de substituir CiU (li diuen “hegemonia”) sense canviar l’argument de l’obra. Ha fet servir l’esquer del somni de la independència i, com el deixeble del bruixó de Goethe amb l’aigua, ara no pot controlar l’esperit que va invocar. El somni s’ha independitzat. Recordeu que el somni som nosaltres, la gent, al costat de la qual diu el govern que es troba en guàrdia permanent. I ens em independitzat dels administradors de somnis.
Què passa quan el somni agafa la gent, una generació, dues, tres, les que vinguin, dins del famós pacte de Burke entre els que encara no hi són, els que hi som i els que ja no hi són? Quan es converteix en l’eix fonamental de la consciència de la majoria dels catalans? Quan la marmita continua brullant? Quan la gent no abandona el carrer? Quan tothom demana una DUI? Quan la gent, després d’albirar vuit segons la llibertat ja no vol tornar enrere, no vol tornar a l’esmorteïda autonomia que ofereix ERC mentre fa grans escarafalls amb l’amnistia, l’autodeterminació, la independència?
Què quan ja ningú s’empassa la densa i buida propaganda governamental repetida hora rere hora, minut rere minut per tots els mitjans de comunicació? Quan ningú es pren al seriós les bajanades de Pere Aragonès sobre la Generalitat republicana, l’acord de claredat o qualsevol altra ximpleria? Quan ningú no escolta la gòtica portaveu de ERC repetint cada dia la mateixa sonsònia de més que mai preparats per fer front als reptes bla, bla, bla?
Passa que tenim confrontats al carrer d’un costat la gent cada cop més emprenyada, més independentista amb el seu somni i, de l’altre, la legió de beneficiats de la partitocràcia disposats al que sigui per no perdre llurs privilegis; una classe política enquistada en totes les institucions de la vida pública, d’una incompetència només superada pel seu egoisme tancat de partit. La confrontació, que es fa mitjançant les xarxes socials, sobretot el femer tuiterí, pren un aire de comèdia quan tots els mitjans de comunicació, dedicats a cantar les excel·lències del govern republicà no aconsegueixen que els governants puguin sortir al carrer sense ser escridassats i xiulats a tot arreu.
La idea de desinflar el somni de la independència com si fos un Zeppelin, és tan antiga com el mateix Zeppelin i ridícula. Tan ridícula com pretendre governar un país de set milions en condició de subalternitat política a la metròpoli i amb el suport del vint i escaig per cent del parlament. El que és un somni de debò és el que es pretén fer passar per realitat a força de propaganda. Aquest és el somni de la raó, el que produeix monstres com ara la “Catalunya sencera” de la “Generalitat republicana”.
11
9
