La que ja ha començat és la pitjor campanya imaginable per a l’independentisme en general i per a ERC en particular. En clau de partit, a Madrid no hi ha res a guanyar, ni tan sols és identificable un lema mobilitzador que pugui anar una mica més enllà d’aturar a PP i Vox garantint la reelecció de Pedro Sánchez. És més, ni tan sols el PSOE ajudarà mínimament a Gabriel Rufián -amb alguna proposta o un compromís mínim- perquè una abstenció massiva de l’independentisme aniria en benefici del PSC, que pot multiplicar els escons amb els mateixos vots. En aquestes eleccions ERC, la CUP i, probablement, Junts són actors secundaris que les enquestes de Madrid acostumen a aplegar sota l’epígraf “otros“.
De fet, l’única clau per intentar una remobilització de les bases socials de l’independentisme seria un compromís seriós com a condició prèvia i coneguda. Un catàleg de mínims, curt i molt clar, que en cas de ser decisius hauria d’assumir el PSOE per mantenir-se en el govern. Ara bé, els partits catalans han de tenir la sang freda suficient per deixar passar un govern de PP-Vox en el cas, del tot probable, que els socialistes espanyols es neguin a fer cap concessió. El final de la gratuïtat podria ser pedagògic per a l’esquerra espanyola, que sap de sobres que no té -ni ara ni més endavant- capacitat de generar una majoria absoluta sense els partits catalans i bascos. I situaria els comuns i els seus socis espanyols en l’obligació de definir una posició nítida en l’eix nacional.
Si no hi ha una estratègia nova és fàcil imaginar Gabriel Rufián al Grup Mixt, segurament en companyia dels -pocs- diputats de Junts. Ves per on, al final serien els electors els que els col·locarien, per la via dels fets, en el mateix grup parlamentari.
5 
22 
