Les eleccions catalanes del vinent 12 de maig són les més poca-soltes de la història. Primer, per la teòrica raó de la convocatòria (un casino) i, segon, pels discursos que hi escoltarem. Tot té la sensació d’un “déjà-vu”. Què ens proposen?
Tret de mantenir les respectives menjadores, la resposta a aquesta pregunta és un llarg silenci. Veureu com tot es reduirà a intentar trobar alguna declaració o frase ”enginyosa” per ridiculitzar l’adversari. No massa llarga. Sobretot curta i simple perquè pugui circular per les xarxes socials. Si té un cert to tavernari (sobretot en les rengles de l’espanyolisme), millor. Cal fugir del llenguatge una miqueta cultivat perquè l’elector, pensen, és ruc i primari. La consigna, doncs? Simplificar el discurs al màxim. “Que ho entengui tothom!”, diuen els assessors. Com que el to i el nivell de l’espectacle és tan baix, qualsevol pot ser candidat. Ben mirat, repetir com un lloro quatre consignes de parvulari, ho pot fer el més beneit. Fins i tot aquells que, quan els veus dalt d’un faristol, penses que no passarien un senzill test psicotècnic. La democràcia s’ha podrit per aquí.
El que contemplarem a Catalunya fins al dia que posin les urnes, segueix uns patrons similars als d’altres eleccions que puguin convocar-se en qualsevol racó d’Occident. Però aquí, com que tot és en funció del joc colonial, té un aire més llastimós i mediocre. El que votarem no és res més que triar qui gestionarà les escorrialles del poder espanyol a Catalunya. Ningú no vol acceptar-ho obertament i, per això, els candidats dels grans partits agafen un posat de saberut que acompanyen amb declaracions pretesament solemnes sobre la importància dels comicis.
No ens enganyem. El Parlament de Catalunya és una cambra purament regional (alguns en diuen “de fireta”). Allò que decideix majoritàriament són coses de segon ordre. Les poques importants sobre les quals pugui deliberar, poden ser tombades per un tribunal espanyol quan i com vulgui. La jerarquia de la metròpoli sempre s’imposa i l’independentisme institucional viu del victimisme que genera a través d’aquest fet.
Catalunya no s’hi juga cap futur el 12 de maig. L’únic que es dirimeix és l’assignació de sous i poltrones. Res més. Naturalment, el teatre que faran anirà acompanyat dels previsibles eslògans dels protagonistes. En un bàndol hi trobarem “repressió de l’estat” i “autodeterminació” i en l’altre “reconciliació” o “colpisme”. Es necessiten mútuament per anar mantenint la farsa que els paga la mesada. Tots dos paren la mà.
Malgrat la seva complicitat en qüestió de virolles, les figures de l’amo i l’esclau queden ben definides. Mireu si no com els colonitzadors espanyols disfressats de diputat menyspreen i amenacen públicament des de l’hemicicle amb tota impunitat. Uns cobren per bordar i els altres per callar. Mentre que unes eleccions no encarin aquestes coses, seran només per perpetuar la humiliació de Catalunya i tot continuarà igual.
