Avui dia, l’escena política catalana és un magma d’agror. El famós oasi català farcit de consens s’ha esmicolat per complet i la gradual ulsterització de la societat que desitjaven molts polítics a Madrid des de feia anys sembla que ha pres una certa empenta. El canvi de paradigma no sembla haver-se processat encara pels polítics catalans, mentre que els ciutadans anònims han de carregar amb tots els sentiments negatius de desil·lusió, engany, frustració i desconfiança provocats per la fi de l’encanteri de l’1 d’octubre. El desencís ens ajuda a madurar, però també ens fa més cínics.
Part d’aquesta angoixa, o mala llet si es considera més oportú, també s’explica per la incapacitat del catalanisme de veure objectivament la seva situació, l’encreuament de camins on es troba, de practicar la introspecció per entendre’s millor i tenir una imatge més acurada de la realitat. Hi ha dos obstacles per a aquest exercici espiritual: el primer és la dificultat de mirar-nos al mirall sense endolcir els nostres trets, ja que és normal veure la mediocritat dels altres com carències imperdonables i les nostres mancances com singularitats úniques i extraordinàries. No hi ha res que agradi més a un català que comparar-se amb un espanyol per sentir-se superior (s’ha de fer notar que aquest espanyol ideal canvia de territori de procedència al gust del consumidor: andalús, madrileny, castellà, extremeny, aragonès… fins i tot gallec o valencià arribat el dia).
L’altre impediment que ens trobem per fer un assaig d’objectivitat és el reflex distorsionat que els altres propaguen sobre nosaltres. En aquest cas, el catalanisme s’enfronta a una grotesca caricatura que pretén convèncer Europa que són culpables d’un pecat etnicista que fa dels catalans uns inadaptats per a un món global construït amb valors universals, ja que odien una llengua quasi universal i quasi global com el castellà i, a més, es cruspeixen xiquets monolingües per a la diada de Sant Esteve. Hi ha tota mena de crims dels quals tots els pobles poden ser culpables, però, evidentment, el canibalisme amb excés de beixamel no té perdó de Déu.
Per tant, atrapats entre dos emmirallaments que s’exclouen, la nostra tendència narcisista a veure’ns més atractius del que som i la necessitat de combatre les pèrfides calúmnies que escampen sobre nosaltres, no hi ha prou pau per cercar la virtuosa objectivitat que orientaria el nostre camí i ens veiem arrossegats a una dialèctica de l’enfrontament que ens impedeix entendre’ns i conèixer què volem i què necessitem. En aquest escenari, és comprensible que des dels marges de la nostra cultura, un espectador distant o perifèric al cor del problema com és un valencià pugui verbalitzar els dilemes que hi ha darrere del desgavell que molts somien poder endreçar, ja sigui per proclamar aquesta república tan preuada com el Sant Grial o per guanyar eternament les properes eleccions.
El primer pas per aclarir tanta confusió és establir les prioritats que estan en joc. Com és obvi, l’objectiu principal del catalanisme és la protecció de la llengua: una meta que comprèn tant lluitar contra el fenomen de la substitució lingüística o la seva extinció via una hibridació amb el castellà com fer del català una llengua plena que no pateixi la minorització o la diglòssia. En el següent esquema, el representarem amb el cercle A.
La segona prioritat d’aquesta tradició política seria garantir un sistema polític democràtic, designada amb el cercle B al gràfic. Malgrat que és cert que no tot el catalanisme fou democràtic en els seus orígens, després de l’experiència de la dictadura franquista la defensa de la democràcia fou un consens transversal tant a l’esquerra com a la dreta i des de la reinstauració d’una monarquia parlamentària a Espanya, la contribució del catalanisme sempre ha estat per enfortir l’alternança política i l’estabilitat institucional fins a la posada en marxa del referèndum.
Precisament, ara tindríem el tercer objectiu del catalanisme: la ruptura amb Espanya o la de cop i volta tan desitjada independència, representada a l’esquema amb el cercle C. És cert que algunes persones poden comentar que aquesta ruptura és un mitjà necessari per fer efectiva la pervivència de la llengua o la qualitat democràtica, però també significa anar a un conflicte obert que pot comprometre, com ja ha passat de fet, les altres dues prioritats. És més, algunes persones ho poden considerar suïcida i, per tant, dedicar-se exclusivament a perseguir A i B.
Aquestes prioritats ens dibuixen un trilema: no es pot lluitar pels tres objectius amb la mateixa intensitat alhora. El catalanisme es troba atrapat en la seva incapacitat estratègica per establir una jerarquia clara de prioritats que permeti orientar o guiar les seves accions. Per aquesta raó, la desorientació trufada de consignes succeïx sense fi al festival de puntades de peu i cops de colze entre partits. No entenen on són, perquè tampoc volien arribar-hi.
Si algú es pensa que tenir una república catalana solucionarà tots els problemes que la llengua afronta amb un escrupolós sistema democràtic, hauria de reflexionar més seriosament sobre l’escenari ABC. Posem per cas que Catalunya és un Estat independent que forma part del Consell d’Europa d’Estrasburg. Llavors hauria de garantir els drets de les minories lingüístiques del seu país i es trobaria amb partits polítics que defensarien la identitat espanyola dels seus votants o, com a mínim, la introducció del castellà al sistema educatiu o l’administració.
Encara ningú ha explicat com es resoldria aquesta tensió ni tampoc s’ha tractat la paradoxa que la independència faria del castellà una llengua protegida per pertànyer a la nova minoria nacional quan, realment, seria la llengua de la majoria demogràfica i amb major presència mediàtica. Com es revertiria aquesta situació des del nou Estat? Si, als municipis amb majoria castellanoparlant, aquests exigissin l’oficialitat del castellà als ajuntaments, la nova república es negaria o acceptaria aquestes pretensions democràtiques?
Una sortida a aquest dilema seria la solució AC o l’escenari estonià: una república que prioritzaria l’oficialitat única del català enfront de les demandes democràtiques de la població castellanoparlant. Novament, ens trobaríem sense saber com es conjugaria aquest conflicte. A Estònia es negà la ciutadania als russos arribats amb posterioritat a l’ocupació de l’URSS i se’ls exigí provar el coneixement de l’estonià per accedir a la nacionalitat. D’aquesta manera es creà una minoria nacional exclosa de drets polítics que no ha preocupat a la Unió Europea ni a la comunitat internacional perquè es tractava de russos i Estònia. A més, pertany a l’OTAN i és un aliat tradicional d’Alemanya.
En canvi, una minoria nacional castellana a Catalunya comptaria amb el suport d’Espanya, mentre que a la nova república no tindria cap ferm aliat a Europa ni a cap lloc del món. Sembla difícil que la solució estoniana es pogués aplicar al cas català sense rebre sancions internacionals o patir una forta censura pública. Així mateix, es plantejaria també el problema de com mesurar el coneixement de català necessari per tal de concedir la nacionalitat. Probablement, la incomprensible llengua romànica que molts no podien aprendre esdevindria de la nit al dia fàcil de parlar i el catanyol s’imposaria definitivament com el nou estàndard. Llavors, dominar el catanyol et donaria el dret de vot o sols Pompeu Fabra podria determinar qui vota i qui no?
És cert que cap polític defensa públicament aplicar aquesta discriminació per criteris lingüístics i, a més a més, seria molt difícil fer-ho per la proximitat d’ambdues llengües, però a molts països d’Europa no es té un coneixement tan directe o clar del conflicte i es pensa sincerament que els catalans volen fer una mena de neteja ètnica i expulsar del territori a tot aquell que no parli català. De fet, tota la construcció dialèctica de l’unionisme i dels mitjans de comunicació madrilenys parteix d’aquesta premissa: els independentistes volen negar la ciutadania als castellanoparlants. No es tracta d’un extremisme impostat, és un pensament projectiu perquè ells desitgen aplicar el dret penal de l’enemic als independentistes per ser l’anti-Espanya i, en conseqüència, pensen que l’altra part en conflicte vol el mateix.
L’altra sortida del dilema és l’opció BC, la república bilingüe. Se suposa que és l’opció majoritària entre els polítics independentistes, però novament hi ha més foscor que llum sobre aquesta qüestió. Quines serien les diferències amb la situació actual? Tindríem una administració de justícia en català i la república tindria la capacitat d’imposar continguts en català a les grans distribuïdores d’entreteniment audiovisual. Certament, es tractaria d’una situació de llengua plena, però el castellà s’hauria d’integrar a la realitat nacional catalana i el catalanisme no podria viure d’esquena a aquest fet.
Tanmateix, no sembla que hi hagi cap intel·lectual catalanista preocupat de com integrar Juan Marsé dintre de la història de la literatura catalana. La construcció d’aquesta nació significaria perdre la llengua com a element central de la futura identitat nacional catalana i posar en el seu lloc el fet de ser bilingüe, un pas que no desperta entusiasme i que tots tenen por de fer no fora cas que obrís les portes de la hibridació del catanyol.
A grans trets, aquestes són les angoixes paralitzants que sofreix el catalanisme en l’actualitat. En tractar-se d’un trilema, tots ho volen tot sense saber què s’ha de perdre pel trajecte per assolir les altres fites i la frustració que genera no poder entendre l’encreuament d’alternatives es paga amb aquells que prenen una altra direcció. Tanmateix, a tots plegats els pot quedar un pensament de consolació: el camí AB, conjugar la preservació de la llengua i la democràcia dintre d’Espanya, l’estratègia tradicional del catalanisme, és una via morta.
En primer lloc, a Espanya, com a Europa, no sembla que cada vegada hi hagi d’haver més democràcia, sinó just el contrari. Per altra part, la recent oposició del PSOE a la immersió lingüística i el menyspreu continu a la llengua catalana mostrat en públic evidencien que han optat per una estratègia d’enfrontament ètnic-lingüístic directe contra el catalanisme.
En segon lloc, els objectius a assolir pel catalanisme no rupturista serien fites com el reconeixement del català com a llengua cooficial a Espanya i, per tant, que fora possible el seu ús a la seu de la sobirania nacional: és a dir, a las Cortes. Una llengua parlada per més de vuit milions de ciutadans, un 20% de la població amb dret a vot, per simple normalitat democràtica hauria de ser igualada amb l’altra llengua nacional i ser exigida als funcionaris de l’administració central que treballen als territoris catalanoparlants. Encara més, l’ensenyança de totes les llengües de l’Estat hauria de ser obligatòria al sistema educatiu i el bilingüisme mèrit preferent per accedir a la funció pública. Tot açò seria normalitat democràtica.
Com és evident, poca gent a Catalunya pensa empènyer cap aquesta direcció. I la ruptura amb Espanya, si bé des del fet institucional sembla una quimera que demana uns sacrificis massa alts que ningú està disposat a fer, des del punt de vista afectiu i mental s’ha consumat del tot. Poca gent ha entès encara la gravetat de la desaparició del catalanisme no rupturista, perquè no valoren acuradament la força democràtica que donaren a la restauració monàrquica de 1978. Paradoxalment, el catalanisme era el consens democràtic que permetia l’alternança al govern i donava estabilitat a Espanya. Ara, simplement, ja no hi és.
