Fa pocs dies, un xoc de trens a l’est de l’Índia va convertir-se en el pitjor desastre ferroviari del país en prop de tres dècades, amb 275 persones mortes i més de 1100 ferits. Malauradament, l’accident ferroviari no va sorprendre ningú. Estem acostumats a rebre notícies des de l’Índia de grans catàstrofes, a veure imatges d’estacions i trens carregats de persones fins al capdamunt, i a la sensació que ningú no para gaire atenció ni posa remei al drama. No ens ha vingut de nou. Dissortadament, fa temps que arronsem les espatlles quan sentim que s’ha produït una carnisseria sobre vies al subcontinent indi. Però els que no s’ho han pres amb la mateixa resignació d’abans, aquesta vegada, han estat els mateixos indis.
El desastre es va produir divendres quan un comboi de passatgers es va estimbar contra un tren de càrrega, i tot seguit un segon tren ple de gent va xocar contra els vagons descarrilats. Uns 23 vagons van sortir de la via amb més de 2200 passatgers a bord. La força de la col·lisió, en part deguda a l’alta velocitat, va deixar els vagons tan destrossats que es va haver de recórrer a serres elèctriques per arribar a les víctimes. El ministre de Ferrocarrils va dir que havia ordenat una investigació sobre la causa i que els afectats per l’accident rebrien una compensació, cosa que de seguida va ser rebuda amb un fort escepticisme. De fet, l’oposició va exigir la dimissió del ministre i l’assumpció de responsabilitats, i l’escàndol públic va superar el soroll d’altres ocasions. Potser l’estat de les vies no havia canviat gaire des que els britànics les van dissenyar, però la societat índia sí que havia evolucionat. I molt.
Considerada crucial per a l’economia de l’Índia, la immensa xarxa ferroviària del país és una de les més grans del món. La major part dels trajectes es van construir abans de 1930, fa cent anys o més, i el manteniment deixa molt a desitjar. En el passat, els descarrilaments se succeïen amb una mitjana de 475 casos per any. Però la veritat és que en els darrers anys s’havia fet un autèntic esforç per redreçar una situació tercermundista. El boom econòmic de l’Índia, i el renaixement de la classe mitjana, obligava els responsables tècnics i polítics a posar-se al dia. Fins a cert punt, la millora s’estava aconseguint, i els ciutadans ho estaven notant.
En els darrers temps els descarrilaments s’havien tornat molt menys freqüents, amb una mitjana de poc més de 50 per any –una reducció espectacular de prop del 90%. Els governs es vantaven dels progressos assolits, i pregonaven que l’Índia, a més de la revolució alimentària i informàtica, s’estava prenent seriosament la renovació de la xarxa i havia emprès el camí de la modernitat també amb els seus indescriptibles trens. El primer ministre Modi, en concret, havia marcat la millora dels ferrocarrils com una prioritat. Fins i tot n’havia fet motiu d’orgull nacional, tot reduint la sinistralitat, introduint comoditats, renovant els trens elèctrics regionals i construint trens bala estil japonès.
Tradicionalment, el sistema ferroviari ha estat determinant per als polítics de l’Índia. La democràcia més gran del món ha anat íntimament lligada a la sort dels trens, que són de llarg el mitjà de transport més popular. El càrrec de ministre de Ferrocarrils sempre havia estat un dels càrrecs més buscats perquè comportava molta atenció mediàtica i obsequiava amb una gran influència en els negocis i la indústria. I des de feia temps, amb la davallada dels accidents, era un càrrec relativament segur, que podia garantir grans fotos d’inauguracions i de petites millores que afectaven moltíssima gent. Ara bé, l’accident del cap de setmana ha capgirat la corba feliç dels últims temps.
Dissabte, en lloc d’inaugurar un nou tren com estava previst, el primer ministre Modi va haver de canviar l’agenda per visitar el lloc de l’accident. Més enllà de la natural indignació per la mortalitat i el patiment, però, va haver d’enfrontar-se a un revés històric nacional. ¿Realment l’Índia estava progressant tant com deien? Tindria el país algun dia uns serveis ferroviaris decents? O tot plegat es tractava d’operacions de propaganda? Seria concebible una tragèdia similar a altres països emergents com la Xina? La tragèdia ha posat els indis davant del mirall i els ha obligat a qüestionar-se el seu miracle econòmic, que avui no sembla tan sòlid com ens voldrien fer creure.
