No ho sé, potser estic anant massa lluny. Tant de bo. Però tots sabem que, si hi ha maror –i amb Trump està augmentant no poc la maror–, peix en abundor, guanys per als pescadors. I, suposo, per a aventurers. I per a terroristes. Per això, i perquè qui m’ho pot explicar m’ho explica, crec que no és ociós pensar que, en aquests temps d’absoluta inquietud, en què noranta minuts de conversa telefònica entre Trump i Putin han posat de cap per avall el vell ordre atlantista mundial, la cosa pot empitjorar: sense anar més lluny, perquè el terrorisme jihadista torna als titulars.
Aquest dijous, el mateix dia en què la cimera de seguretat a Múnic registrava un presumpte atemptat en què s’han produït vint-i-vuit ferits, un jihadista, encadenat i fortament custodiat per diversos policies, anava a declarar al Congrés dels Diputats a Madrid en relació amb el crim registrat a Barcelona i Cambrils el 17 d’agost del 2017, que va produir setze morts i més de cent ferits. Uns fets, per cert, no del tot dissímils en un cas i l’altre, i ho dic amb totes les reserves a l’espera del que diguin les investigacions policials. En suma, una coincidència, és clar, allò de Múnic i allò de Barcelona i Cambrils. Res a veure. O molt poc, potser. Però…
Però, de moment i de passada, aquí tenim aquesta compareixença aquest dijous, amb manilles i fins i tot cadenes, com mai no s’havia produït mai en seu parlamentària, del terrorista jihadista. Tot un espectacle inèdit, qualificat de “vergonya” i “acte circense” per l’oposició, i, privadament, també per membres del PSOE.
Per què, precisament ara, aquesta compareixença davant la cambra baixa de Mohamed Houli, qualificat de supervivent de l’explosió al local on es preparaven atemptats per ordre de l’imam Es-Satty? Doncs, diu l’oposició, perquè així ho va exigir Carles Puigdemont als negociadors socialistes que van anar a veure’l de part del govern central. I és que darrere la declaració de Houli hi havia la presumpta connivència del Centre Nacional d’Intel·ligència, els serveis secrets de l’Estat, en l’atemptat.
He de dir, per avançat i potser una mica precipitadament encara, que penso que tal connivència no va existir mai, i així m’ho han assegurat fonts que considero força segures dels serveis d’informació. Però també penso que són molts els secrets d’Estat que encara queden per debatre, i no em sembla ociós que el Parlament entri a considerar les últimes ramificacions d’aquell atemptat o, per posar un altre exemple, què va passar amb aquell espionatge Pegasus a líders independentistes, afer del qual mai més se n’ha sabut res.
Certament, els serveis secrets i les seves activitats són, com el seu nom indica, secrets. Però han d’estar sotmesos a certa regulació democràtica, judicial i parlamentària. I, en el passat i pel que fa, entre altres coses, a la vigilància de les activitats independentistes abans, durant i després del procés, sospito que aquests controls no han existit. I aquest és, al meu entendre, un dels dèficits més notoris –perquè n’hi ha força més– en actuacions de l’Espanya democràtica en els darrers deu anys.
Sé perfectament que la declaració –que, en realitat, va ser una no-declaració– d’Houli servirà de poc per aclarir uns fets que, com tants esdeveniments històrics, potser mai seran del tot coneguts, i parlo també, per exemple, de l’atemptat d’Atocha, el març del 2004. O, ja que hi som, i en un altre ordre de coses, de les darreres ramificacions del cop del 23-F, del qual d’aquí a pocs dies es commemora –és un dir– el 44è aniversari. O, més remotament encara, la mort de Kennedy. O… Els aparells de l’Estat se les arreglen molt bé per deixar en una incògnita per sempre el que mai ho hauria d’haver estat. I l’espionatge Pegasus o els últims moviments que van desencadenar la matança de Barcelona i Cambrils són, reconeguem-ho, grans incògnites d’Estat.
Són precisament aquests aparells, que tot ho emboiren, els que més esforços aparents fan per aclarir-ho. És el cas de l’esvalotada compareixença, una mica esotèrica i per a alguns escandalosa, d’Houli. Poques vegades les comissions parlamentàries de recerca han arribat a formular conclusions veritablement definitives, i aquest en serà un cas més. “Però, què coi, les exigències de Puigdemont són les exigències de Puigdemont, encara que no valguin per a res”, em va dir aquest dimecres, per descomptat en privat, un diputat del grup socialista, referint-se al rebombori muntat als passadissos de la cambra baixa per la compareixença del terrorista, condemnat a 43 anys de presó per la seva participació en els fets luctuosos d’agost del 2017.
Així, el líder de Junts, des de Waterloo, continua controlant l’actualitat política nacional i per descomptat l’activitat del govern central. Això és una cosa que ningú no es qüestiona ni tan sols davant l’abundància d’exemples en aquest sentit. I una demostració més n’ha estat aquesta compareixença al Congrés dels Diputats d’un jove, que en el seu moment era gairebé un adolescent, que serveixi almenys per complir amb una exigència –que em sembla lògica– de Junts: els serveis d’intel·ligència, i és una cosa que reconeixen, per descomptat, alts responsables del CNI, no poden actuar mai en la impunitat encara que la seva missió sigui actuar a l’ombra. Suposant que, ja dic, el CNI tingués alguna cosa a veure concretament amb aquell atemptat a Catalunya, que la meva opinió, he d’insistir, és que no.
Cosa diferent és, ja dic, que el terrorisme jihadista podria no ser només cosa del passat. És el que temen alguns, que considero força ben informats, amb qui he pogut parlar en les últimes hores. L’alarma està llançada a Múnic i sospito que força serveis de seguretat s’han posat, o segueixen estant, en alerta. Aquesta és la veritat, explicada sense alarmismes, d’altra banda, innecessaris: l’home més poderós del món ja està fent sonar prou alertes amb les seves arbitràries decisions. Així que repeteixo: amb maror provocada per bojos, peix en abundor per a pescadors encara més bojos. El terrorisme, per unes raons o altres, torna als grans titulars. Així, què pot sortir malament?
