Com a historiador tinc el deure moral de recordar que un dels factors que van precipitar l’enfonsament de l’URSS va ser la seva irracional participació en la cursa armamentística que el president Reagan va impulsar amb la Iniciativa de Defensa Estratègica, popularment coneguda com “La guerra de les Galàxies”. Es tractava d’un sofisticat sistema d’interceptació de míssils nuclears soviètics amb un sistema d’escut tant des de terra com des de satèl·lits militars. La iniciativa pretenia deixar en inferioritat de condicions Moscou, i precipitar un nou impuls d’una cursa armamentística en plena dècada de 1980. La realitat, tanmateix, és que el sistema de “la Guerra de les Galàxies” (en referència a la pel·lícula de George Lucas) i com es va saber posteriorment, era d’una total ineficàcia, inútil des d’un punt de vista de la tecnologia militar, perquè es va comprovar que tenia escasses o nul·les probabilitats d’interceptar míssils nuclears. Tanmateix, l’objectiu no era derrotar militarment la Unió Soviètica. Com ja va dir el 1986 l’astrofísic Carl Sagan, el que es tractava era provocar una guerra econòmica d’acord amb aquesta carrera d’armes defensives. I els soviètics van mossegar l’ham. L’hipotètic perill de quedar en inferioritat aèria i espacial els va fer incrementar dràsticament el pressupost militar en una economia amb signes de gran feblesa. I amb aquesta inversió del tot inútil, el sistema va col·lapsar. I així va ser com els Estats Units van derrotar la superpotència comunista sense disparar un tret, sinó segons un sofisticat sistema d’engany.
Resulta irresistible relacionar en aquest episodi històric amb l’obsessió del president Trump perquè els seus aliats de l’OTAN inverteixin el 5% en política de defensa (la mitjana actual de la UE se situa en el 2,1%, mentre que Espanya, en un 1,3%). Objectivament, és del tot absurd. Primer de tot, caldria una amenaça que justifiqués la multiplicació de la despesa en defensa. I, ara per ara, en la literatura política vigent, se sol assenyalar Rússia com al dolent de la pel·lícula. Rússia inverteix actualment 145 bilions en el seu exèrcit, que resulta una anècdota si el comparem amb els 1.303 que destina l’OTAN, és a dir nou vegades més. Si per posar un exemple, Estats Units (que actualment dedica el 3,4% del seu PIB) reduís a la meitat la seva contribució, el pressupost de l’OTAN cauria a uns 800.000 bilions, és a dir, encara multiplicaria cinc vegades i mitja la despesa de Rússia.
A propòsit d’això, la guerra d’Ucraïna ha mostrat a qualsevol analista militar les vulnerabilitats de l’exèrcit rus: un inici de campanya catastròfic, amb material militar obsolet, greus dificultats per reclutar soldats, i l’inici d’una guerra de desgast, d’intensitat variable, on la barreja de guerra de trinxeres que recorda a la Primera Guerra Mundial, i el camp d’experimentació que representa la nova tecnologia militar a còpia de drons, guerra electrònica i de desinformació, ofereixen lliçons interessants sobre l’obsolescència de grans exèrcits i de material de guerra sofisticat, car i valuós, que sovint és destruït per aparells que costen uns pocs milers d’euros, i que sovint són relativament fàcils de fabricar. Rússia ha ocultat com ha pogut la seva armada i la seva aviació per evitar majors pèrdues. I sembla que ha fracassat davant d’un país que dedica 64 bilions de dòlars, és a dir 2,3 vegades menys.
Es pot entendre perfectament la inquietud dels països d’Europa oriental per la possibilitat d’una invasió russa. Tanmateix, la seva pertinença a l’OTAN (fins i tot Finlàndia i Suècia s’hi han afegit com qui contracta una assegurança) fa que una invasió russa sigui més que improbable. Si Rússia no sembla en condicions d’amenaçar la integritat dels països de la UE, podríem pensar… la Xina! Tanmateix, l’únic país europeu que hi fa frontera i que podria ser envaït per aquesta superpotència asiàtica és precisament… Rússia. La Xina, igualment té una despesa de 313 bilions de dòlars en defensa, és a dir, més de quatre vegades inferior a la de l’OTAN. En qualsevol cas, almenys actualment, els dirigents xinesos són prou pragmàtics i pacients per no intentar aventures, i el principal perill més aviat representaria la seva expansió pel Pacífic, massa lluny de Brussel·les.
Ras i curt, el 5% que Washington pretén imposar als seus aliats no té cap sentit, almenys des de la lògica militar. Per tant, hem d’entendre que aquesta proposta / exigència té objectius clarament diferents. Perquè, a banda de la perversió de gastar en defensa per guerres que no s’han de lliurar, hi ha obstacles de caràcter estrictament tècnic que fan del tot inviable la proposta. En primer lloc, difícilment trobarem gent que vulgui ser militar. Fins i tot Rússia té greus dificultats (i una munió de desertors) per omplir les seves unitats. D’altra banda, en un moment de greu polarització política, deixar armes en mans de civils entrenats per a la guerra, sovint entre col·lectius tan vulnerables com ressentits, resulta d’una greu irresponsabilitat política. En segon lloc, la indústria de defensa europea és anecdòtica. Ni doblant el pressupost en defensa seria possible fabricar el doble d’armes. No hi ha prou indústria (a Catalunya és pràcticament inexistent), ni prou enginyers, ni encara menys treballadors qualificats per reconvertir-los en una activitat que requereix una elevada formació. Almenys caldria una dècada per posar-nos a l’alçada de xinesos o nord-americans. En tercer lloc, i ja ho hem pogut veure en les malaurades experiències bèl·liques dels darrers anys, tant a Ucraïna, com a l’Iran, com també en la darrera guerra llampec aquesta primavera entre l’Índia i Pakistan, en què petits i poc sofisticats enginys de guerra electrònica, drons, intel·ligència militar, propaganda, tàctiques d’infiltració han estat més decisius que disposar de grans exèrcits amb armes cares i sofisticades. Precisament el conflicte del Caixmir ha permès que un Pakistan amb un pressupost deu vegades inferior al de l’Índia ha humiliat el seu tradicional enemic, i on precisament les armes xineses i nord-americanes han mostrat la seva superioritat respecte a l’obsolet armament rus i europeu de Nova Deli.
Per què, doncs, aquesta obsessió per obligar els aliats a més que duplicar la seva despesa militar? Aquí, potser hem de recórrer a l’inici de l’article i als veritables objectius de la reaganiana “Guerra de les Galàxies”, destinada a col·lapsar l’imperi soviètic.
Donald Trump ens va donar una pista molt clara en la darrera reunió del G 7 del mes passat al Canadà. Una de les victòries polítiques dels nord-americans a la cimera va ser aconseguir l’exoneració, a les grans multinacionals nord-americanes, de l’impost mínim del 15% a les grans empreses globals. És a dir, el gran capital que ha fet l’onada al president de la MAGA volien el que han fet sempre, l’exempció fiscal absoluta. Que els ultrarics no paguin. Allò que va encetar Reagan fa quatre dècades i mitja, i que ha portat al declivi de la potència americana (generar una classe d’ultrarics irresponsables que deixen en mans d’unes explotades classes mitjanes el manteniment de l’estat) ha provocat un greu dèficit fiscal, comercial, i diríem que, també, moral. Tenint en compte que l’únic país occidental amb una indústria armamentística amb prou capacitat de producció, venda, innovació tecnològica, continua essent nord-americana. Els nord-americans han enviat a fabricar cotxes a Mèxic; texans a Tailàndia, microxips a Taiwan i iPhones a la Xina. Tanmateix, els seus avions de combat, sistemes de defensa, guerra electrònica i espionatge, escuts antimíssils els continuen fabricant allà. Amb les grans empreses, i especialment amb una indústria financera que no paga impostos, els nivells de vida han comportat un empobriment generalitzat dels votants trumpistes ressentits sobre com els ha tractat el sistema, i especialment com els ha abandonat el Partit Demòcrata En realitat el 5% en defensa s’ha d’entendre com a una mena d’impost revolucionari per fer quadrar els pressupostos al Congrés i al Senat, una manera de poder allargar el dèficit abans que el dòlar deixi de ser la divisa internacional, i per tant deixi de funcionar la impressora de divises que és el que ha pogut mantenir artificialment l’hegemonia política i econòmica de Washington.
Tanmateix, hi ha un altre factor associat. Fins ara, la classe política nord-americana, amb una eficaç tècnica de propaganda i de teologia neoliberal, ha permès mantenir la il·lusió d’hegemonia, mentre que els ponts i les carreteres construïts per Eisenhower es van esquerdant i el que queda del sistema de Welfare bastit per Roosevelt i Johnson fan aigües. Fins ara tot ha funcionat perquè tant republicans com demòcrates han mantingut la religió dels impostos baixos. Tanmateix, molts nord-americans, sovint més viatjats, veuen amb certa enveja que disposar de sistemes públics de salut, educació i pensions no era cosa de comunistes. Si no que és perfectament possible una economia de mercat, i tenir metge gratis, una educació encara no tan deteriorada i un sistema relativament garantista que impedeix (cada vegada menys) caure en la pobresa.
El 5%, com va passar amb la Guerra de les Galàxies, és una eina per donar el cop de gràcia al sistema de benestar europeu. Funcionaria com a una bola de demolició del sistema de salut, pensions i educació, que seria gestionat des d’empreses privades de serveis de capital nord-americà (com ja han fet en les darreres dècades a Amèrica Llatina, amb cert esperit colonial). A tall d’exemple, Espanya que gasta un 1,3% en defensa, si s’incrementés al 5% implicaria gastar 64.000 milions més, que traduït equivaldria a una tercera part del pressupost anual de la seguretat social. Per tant, fer servir diners públics per participar a l’Ikea de les armes nord-americanes equivaldria a un col·lapse de dimensions soviètiques. D’això va el 5%: de protagonitzar un suïcidi polític i social a Europa. A esborrar del mapa la possible alternativa a la dictadura neoliberal imposada per Wall Street. Potser d’això anava allò del Make America Great Again: créixer practicant un colonialisme econòmic de llibre.
