Cada cop que ETA mata algú, més que en la víctima -que també-, penso en la por que deuen passar totes les persones que saben que podrien ser les properes en caure. Ha de ser terrible, viure així, sempre amb l’ai al cor i mirant al teu darrere, pendent de què dius, de a qui li dius, sempre amb el pas tremolós, com els que viuen entre els camps de mines. Això sí que és nacionalisme de debò, acceptar la possibilitat de morir, això sí que és amor incondicional a la pàtria, i mira que jo hi crec, però és que s’ha de ser molt bèstia per avantposar la teva idea de país al risc de deixar els teus fills sense pare. Jo, per les coses que escric, com a molt puc endur-me algun insult d’un comentarista. Potser algun dia perdo alguna feina i això ja em faria més mal, però un mal que seria de broma comparat amb l’angoixa de pensar que potser un matí m’engeguen un gec de bales al clatell. A Catalunya me l’estimo molt i tot el que tu vulguis, però m’importa més la meva llibertat personal que no pas la nacional. I és veritat que aquesta última forma part de la primera, però el dret de viure sense haver de mirar sota el cotxe encapçala el meu llistat de preferències. Per això els laments espanyols que arriben després de cada atemptat sempre em fan una mica de ràbia. Em sembla mentida que la seva Espanya unida tingui més força que la seva por i el seu dolor. I amb tot això no vull dir que el que haurien de fer és sotmetre’s a qualsevol xantatge terrorista, però sí intentar renunciar a alguna cosa per poder combatre’l. El nacionalisme espanyol no renuncia mai a res, no negocia mai res. Una bona manera de plantar-los cara als etarres seria atendre les pregàries catalanes, sempre tan educades i democràtiques. En canvi, se’ns ventilen voluntats parlamentàries i referendades. Després ETA mata i ells s’omplen la boca amb la paraula diàleg. El missatge és fantàstic: assassinis o votis el que et donarem serà el mateix. Res. Sort que els catalans som civilitzats i no ens posem a pelar espanyols a tort i a dret. Nosaltres estem a favor de la llibertat -de la seva i de la nostra, perquè de llibertat només n’hi ha una- i és precisament per ella que creiem en Catalunya. El nostre argument és la democràcia. El seu, únicament i a qualsevol preu, és Espanya.