El rei ve a Catalunya perquè hi té la cort

Si el rei espanyol pot venir a Catalunya sense més contrapartides que escridassades i cremes de fotos seves cap per avall és perquè, diguin el que diguin, hi té una cort que inclou els partits independentistes. Aquesta cort evidentment no és com la que hi té a Madrid, com no era la mateixa la cort de Toledo que la de Flandes, però el sentit de l’existència seguici és el mateix: garantir-se la continuïtat com a classe dirigent.

Si Catalunya realment no tingués rei, com insisteixen a dir tots ells, fins i tot la CUP limitant-se a donar suport a performances com la d’avui a la rebuda del Borbó al Cercle d’Economia, no donarien més validesa al seu discurs de l’octubre de 2017 que als vots del referèndum, demanant-ne un altre a l’Estat, a Europa, d’aquí a 10 anys o a 20, és igual. Tot plegat, mentre van al Congreso a parlar per imposició una llengua que segons Borbó pare mai va ser imposada, van a consultes amb el fill perquè diuen trobar molt útil cantar-li les quaranta, accepten que els catalans li seguim pagant les festes amb interessos, o defensen aliances amb els Comuns, que com a bons exponents de l’esquerra espanyola són els màxims garants de la seva monarquia.

Perquè no hi ha mostra més evident de la ocupació de Catalunya i de qui són els que la faciliten que afirmar que l’autonomia està intervinguda per Espanya però que és molt important que la gestionem nosaltres perquè els altres són pitjors. D’aquí ve que hi ha qui sigui capaç de plànyer alhora l’exconseller d’Interior Miquel Buch per enfrontar-se a una petició de condemna de 6 anys de presó per facilitar escorta al president Puigdemont i al Marcel, a qui la seva mateixa conselleria ha contribuït a enviar a presó per gairebé el mateix període de temps.

Tot plegat mentre al Cercle d’Economia, amb la mirada satisfeta del rei, la Generalitat hi debat de negocis amb els empresaris, sabent perfectament que el negoci de Catalunya amb Espanya sempre és el mateix: pidolar minúcies a canvi de deixar-nos espoliar l’essencial, i reduïr la protesta al terreny del simbolisme banal i de la batalla judicial europea que, com a màxim, permetrà tornar al punt de partida (de fet ho reconeixen quan parlen de l’amnistia, per exemple, amb allò de posar el comptador a zero). Un punt de partida en què Felip VI segueix regnant a Catalunya.