No podia acabar bé, de cap de les maneres. Aquesta nostàlgica tradició de les havaneres (acordió amunt, barca avall i un bon glop de cremat) ho tenia tot per esclatar-nos als morros i provocar una bonica polèmica d’estiu gràcies als bons oficis dels inquisidors (i inquisidores, ull, que si no, s’enfaden) de Palafrugell.
Ja era raret que un militar espanyol, Ortega Monasterio, fos el profeta de l’havanera a la catalana, però de més verdes en maduren… Amb els anys es va saber que l’antic coronel franquista era un dels pocs militars demòcrates en els anys finals de la dictadura i membre de la perseguidíssima UMD. Això ja quadrava més. I a sobre el punyeter tenia bona mà per a l’havanera i gairebé va refundar el gènere musical que, de la mà de la «zarzuela» madrilenya, estava cridat a esdevenir la banda sonora de les platges de la Costa Brava en ple boom turístic i immobiliari.
Però vet aquí que hi havia l’ombra d’una història fosca, amb puticlubs, agències de «señoritas» (d’aquestes que agraden tant als polítics de Madrid) i fins i tot una taca que potser condueix a casos de prostitució de menors. Per tant, adeu al simpàtic mite Ortega Monasterio i benvinguts a l’apassionant i contradictori món de la correcció política, els embolics judicials, els puritanismes i les cancel·lacions.
De moment, a la pròxima cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell s’ha suprimit ja «El meu avi», que, tot i les sospites de plagi d’una cançó menorquina, s’havia guanyat el títol d’havanera més famosa i estimada d’una de les costes més destrossades del planeta. La cançó ha quedat confinada, com als temps de la pandèmia, a l’espera de determinar si és contagiosa o no, si hi ha alguna mena de radioactivitat en la seva lletra o en la seva melodia.
Per què no podia acabar bé això de l’havanera? Senzillament, perquè la història sempre t’acaba atrapant, quan menys t’ho esperes. I no pels negocis del coronel Ortega revelats a TV3, que ja tenen el seu recorregut judicial, sinó perquè la bella Lola i el meu avi i tots els llops de mar pertanyen a una escenografia absolutament colonial que sí, és molt atractiva, però té els seus fonaments en l’explotació i l’esclavisme a Cuba.
Ortega Monasterio és una anècdota enmig d’un paisatge ple dels coneguts «indianos», que com se sap eren membres d’una ONG que anava a ajudar els pobres cubans. Un paisatge de bellíssimes cases de gent que va fer diners a les colònies espanyoles perquè actuaven com a espanyols, com a imperialistes blancs i com a colons, tot i que parlant en català a la intimitat.
Es veia a venir: el paisatge sentimental de l’havanera està farcit de mines explosives. Tavernes, noies blanques i/o mulates, mariners que van i venen, ports, bordells, vaixells, les plantacions de canya de sucre, el rom… i al rerefons, tot i que no es diu mai obertament, el poder militar espanyol, que és qui s’encarrega de tenir els negres sota control. I sí, molta queixa amb la guerra de Cuba i els pobres nois que hi van ser enviats a fer de carn picada, entre els quals un dels meus besavis, però aquella història colonial bruta, indecent, mereix ser integrada a la identitat de Catalunya no tant per demanar perdó i fer actes de desgreuge o de neteja de l’aura, com per entendre que, entre havanera i havanera, entre rom cremat i rom cremat, entre onada i onada, hem deixat de ser esclavistes abusadors a les colònies americanes per esdevenir els cubans blancs d’Espanya.
Això sí que mereix no pas la cancel·lació de les havaneres ni altres rucades integristes per l’estil, sinó senzillament emmirallar-nos una mica en les independències americanes, que veiem sempre tan llunyanes i que entenem tan poc…
També podríem preguntar-nos per què l’havanera no ha estat mai un gènere musical gaire representatiu de Cuba… Senzillament, perquè era la música dels esclavistes i la lletra, lògicament, era en castellà, per molt que aquí l’hàgim catalanitzat i romantitzat, desfigurant la realitat colonial que hi ha al darrere i que és també la nostra, tan colonitzats com els cubans del segle XIX, la bella Lola i tots els poètics puticlubs del Carib.
