Ningú no compra un cotxe de marca Stellantis. La gent tria un Citroën, un Opel, un Peugeot… O potser un Fiat, Jeep, DS, Lancia, Chrysler, Alfa Romeo, Maserati… Fins a catorze marques diferents, amb cotxes aparentment diferents, per a públics diferents, però tots Stellantis. Una mateixa filosofia i estratègia de grup industrial, infinitat d’elements comuns, tot cada vegada més similar, però disfressat rere una enganyosa diversitat d’opcions, de logos i coloraines. El mateix que passa amb els conglomerats Renault-Nissan-Dacia, Volkswagen-Seat-Audi-Skoda o altres.
Al final, compres un cotxe Stellantis i ni tan sols ho saps.
La política catalana va també cap aquí, cada espai a ritmes diferents. En època electoral, que és quan les coses es veuen més crues i dures, el procés de concentració de marques es fa més evident, al marge del soroll i la fantasia de la campanya. Res no és el que sembla, aquest és el principi a tenir en compte si vols entendre els corrents de fons.
L’independentisme, en diferents graus, podria ser el bloc majoritari, el nostre Stellantis, el camí cap a les estrelles, com insinua el mateix mot… Però res. Zero possibilitats, diguin el que diguin les enquestes, les urnes o els horòscops. Les marques indepes estan ben a gust, cadascuna a la seva bola, barallades a mort i pendents només del repartiment de quotes de poder, cadires i diners. Passaran anys abans no facin res de bo i descobreixin que l’únic camí viable és la unitat tàctica entre diferents.
Però si en el camp catalanista o independentista no s’albira cap moviment unificador, ni en l’eix nacionalista ni en l’eix conservador, no passa el mateix entre les esquerres, que no són tan d’esquerres ni progressistes com presumeixen i que cada vegada estan esdevenint més satèl·lits regionalistes de les esquerres madrilenyes.
En aquest camp hi ha un claríssim pal de paller, el PSC, en una posició institucional sòlida però clarament insuficient si a Madrid es gira la truita, cosa que encara s’ha de veure i pot oferir més sorpreses de les que s’expliquen públicament… Tanmateix, winter is coming, l’hivern està venint, cal acumular llenya, mantes i abrics gruixuts per passar una llarga temporada de tempestes i glaçades.
És aquí on l’actual PSOE-C necessitarà tornar a ser o semblar una mena de PSC dels bons temps i relliscarà, més encara, cap a una fusió amable però no descarada, de conveniència i confluència, amb ER. Sempre comptant amb la crossa dels Comuns i la galàxia Podemos-Sumar, el que seria una mena d’extrema esquerra domesticada, que ha dilapidat en pocs anys un immens capital polític i que està buscant aixopluc sota el paraigua de la socialdemocràcia centrista.
El bloc borbònic dreta-esquerra, el bloc 155, funciona només en cas d’emergència i s’activarà sempre que calgui. Però ara, “cautivo y desarmado el ejército separatista”, el mapa es redibuixa…
No es tractarà de ressuscitar l’ànima catalanista d’un cert PSC -que ja va passar a millor vida i que n’era menys del que semblava- sinó de consolidar una hegemonia de llarg recorregut a Catalunya. Una hegemonia capaç de resistir el poderós embat de l’espanyolisme desfermat i de mantenir sota control un independentisme dividit, atrapat entre massa contradiccions, sense nord. Una hegemonia basada en un mix de suports molt transversals: catalanisme moderat, espanyolisme autonomista, immigracions despistades i desarrelades, els indiferents “residents a Catalunya”, els interessos econòmics colonials supeditats a Madrid, els clàssics establishments decadents…
Pot ser un bloc força nombrós, força potent i no gaire sexy, però molt viable, dintre del grup Stellantis de Pedro Sánchez o dels seus successors. La demografia de la segona part del segle XX i les primeres dècades del XXI explica moltes coses, però no tot…
Les dades electorals i les de les enquestes apunten clarament a una Catalunya capaç de mantenir un independentisme mobilitzat però desconnectat dels seus “partits naturals”, tot i les novetats que estan sacsejant el panorama. En paral·lel es mantindria com una sòlida roca electoral del PSOE, impermeable als excessos fatxes de les extremes dretes espanyoles. Detall important: no convé oblidar que, sense Catalunya, el partit B del règim borbònic a Madrid estaria sentenciat i extremunciat. Aquí s’ho juga tot, malgrat que sempre actua amb una gran frivolitat.
A aquest escenari li podem posar un nom, que mai no portarà oficialment: el PSOECPSCER, i li podem sumar uns quants satèl·lits i altres artefactes orbitals, madrilenys i catalans.
Mentre l’independentisme segueixi en fora de joc, aquest “partit Stellantis” pot ser una cosa força grisa però viable, més enllà dels desitjos de cadascú. Sense destacar per lideratges atractius ni per continguts ideològics seductors, acabarà donant a Madrid les culpes de les seves incapacitats i impotències de gestió, com és tradició, alhora que pot esdevenir el refugi climàtic i pragmàtic, sense entusiasme, de cara a l’hivern que ve i la pròxima glaciació… L’era del grup Stellantis, vaja, d’un país que continuarà paralitzat i desactivat durant la tempesta.
