El preu

A la tanca de Melilla s’acaba d’escenificar una part del pacte que Pedro Sánchez, en nom del seu govern, però probablement també com a intermediari d’interessos americans i comunitaris, va fer amb el Regne del Marroc el març passat. La primera part del pacte va generar un munt d’especulacions, perquè Sánchez de sobte renunciava a defensar la històrica reivindicació del Sàhara Occidental d’un referèndum d’autodeterminació, apostant per la proposta marroquina d’autonomia per al territori. Ja vaig escriure aleshores que aquesta “ jugada “ pretenia a la vegada congraciar-se amb USA i obeir els dictats europeus per així asserenar la frontera espanyola i per tant la de la Unió; que en segon lloc volia aparentar la centralitat que dóna abandonar a la seva sort la causa sahrauí, i que en tercer lloc, relacionat amb aquest però no pas últim, explicava en clau interna la posició (nova?) socialista sobre l’independentisme català.

Les imatges d’aquest cap de setmana són ben eloqüents: marroquins reprimint negres amuntegats a la tanca i potser enviats des d’estructures fosques. Així no ho han de fer els blancs. La Unió Europea, com en altres ocasions, demostra no tenir ultimat un pla per al control de fronteres i, a pedaços, relega en altres solucions d’escassa solidesa i nul·la ètica. Perquè la immigració irregular és un problema, es posin com es posin els bonistes que col·laboren activament en el seu manteniment i proliferació. És més que probable que, com amb la major part dels moviments migratoris, i com també passa de vegades en els dels refugiats, hi hagi crim organitzat aprofitant la misèria i la desesperació de la gent. De fet els que intenten saltar la tanca no són majoritàriament desnodrits, i potser en la lluita entre els forts i els febles s’ha produït la major part de la desgràcia.

És així que, de nou, la mort dels que ens són llunyans sembla menys important que la de les persones properes, demostrant que són ben a prop nostre llocs on, com deia el poeta, la vida no val res. Ja tenim un vigilant eficaç a la frontera, tal com havíem demanat sempre. El Marroc del Protectorat és ara, vet aquí la paradoxa, el nostre protector. Res ha canviat des de que aquestes col·laboracions eren aconseguides a través del Rei. Sols és diferent el preu.