Aquest divendres farà dos anys de la peculiar jornada política que es va viure a Catalunya el 8 d’agost de 2024. Un president a l’exili que era perseguit pel Tribunal Suprem per l’1-O, malgrat que feia dos mesos que havia entrat en vigor la llei d’amnistia, es va presentar a Barcelona desafiant el risc de ser detingut per la policia de la Generalitat. Va dir que el volia dir i va tornar a marxar, deixant els Mossos amb un pam de nas. Tot el protagonisme va ser per a ell al voltant de la Ciutadella –una gernació l’esperava i va ser ruixada amb gas pebre– i als mitjans de comunicació. Però dins del parc, a l’edifici on té la seu un dels parlaments més antics del món, un altre president era investit. I governa des d’aleshores. Mentre el president exiliat continua perseguit pel Tribunal Suprem.
Aquest episodi és molt representatiu de la figura de Salvador Illa com a líder polític. Els analistes que ha consultat El Món per avaluar els dos primers anys del seu govern el defineixen com un resistent de “perfil baix”. Malgrat la grisor, o precisament gràcies a ella, aguanta. També per incompareixença del rival, ja que l’independentisme ha adoptat el rol de moviment desarmat i dividit millor del que podia somiar el PSC.
Sense ambició nacional –nacional catalana–, amb la voluntat expressa de desmobilitzar el sobiranisme –ell en diu “girar full”– i la consigna clara de funcionar alineat amb Pedro Sánchez –per convicció i per necessitat alhora–, el govern de Salvador Illa havia de ser el de la gestió, per contrast amb l’objectiu polític de canviar les fronteres d’un estat de la UE que, suposadament, tenien els executius catalans precedents, almenys des del 2016.
A l’hora de la veritat la gestió està resultant un camp de mines, amb els conflictes esclatant l’un darrere l’altre sense parar –educació, salut, bombers, infraestructures, energies renovables, projecte de llei per limitar la compra d’habitatge–, i els socis d’investidura, que a hores d’ara ja ho són de legislatura, estan cada dia més insatisfets per la manca de compliment dels acords i el “triomfalisme”. Però li han aprovat uns pressupostos perquè s’han cregut que no tenien cap altra alternativa. I, amb això, Salvador Illa, president deliberadament gris –resistent com un got Duralex dels que hi havia a la majoria de cases en l’època en què ell creixia a la Roca del Vallès–, construirà la segona meitat d’una legislatura que allargarà tant com pugui.
