El 25 de setembre passat, al final del ple de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, en què cada partit pot formular una pregunta o fer un comentari, el regidor del PP, Álvaro Benejam, va aprofitar per fer-ne un en contra de la meva persona. Fa molts anys que m’odien. La meva ideologia, radicalment democràtica i independentista, topa frontalment amb la seva, d’arrel franquista i radicalment ultraespanyolista. Només cal mirar quines són les arrels del Partit Popular. Fins aquí, res de nou. Però va resultar que el senyor Benejam, en una intervenció de dos minuts i vint segons –així ho indica el vídeo del ple– va dir tot un seguit de coses que naturalment he de replicar perquè cal tenir barra, molta barra, per ocupar un càrrec públic amb sou públic i mentir públicament com va mentir Álvaro Benejam. Remarcar, això sí, la fastigosa covardia que suposa anar a un ple de l’Ajuntament a llançar acusacions contra un ciutadà –no un polític, un ciutadà– sabent que no es podrà defensar.
Això ve del fet que al PP no li va agradar gens la meva conferència de dies enrere amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya. Ells s’haurien estimat més que la conferència la fessin personatges com ara Enric Millo o Dolors Montserrat, i com que no els va passar pel cap reflexionar sobre el paper residual que el PP ocupa al consistori, van encaixar molt malament que el govern municipal m’ho demanés a mi. Però anem a pams. D’entrada, el senyor Benejam va dir una cosa que només el PP sabia. Va dir: “Víctor Alexandre és una persona que per a nosaltres és ‘non grata’”. I, per si no se l’havia entès, va repetir: “non grata”. A mi, en veure-ho al vídeo, em va saber greu. No el fet de ser ‘persona non grata al PP’, aquest és un honor que m’omple d’orgull, sinó que no m’ho haguessin comunicat. “Home, això s’avisa!”. No pots arribar a un ple i deixar-ho anar així com així. L’atorgament d’un títol tan rellevant com aquest requereix un protocol. Saltar-se’l, indica baixa autoestima per part de qui l’atorga.
Però parlem de les mentides. Davant la impossibilitat de criticar la meva conferència –dir que no els agrada com penso no hauria estat cap argument–, van venir a demanar que se’m prohibeixi parlar. Álvaro Benejam es va remuntar a articles meus dels anys 2013, 2018 i 2019 per intentar donar cos a les ridícules acusacions que va llançar contra mi. Certament, el 2013 vaig dir que “per al PP la dona és un mer recipient”. Però Benejam va amagar-ne el context i la frase sencera. El context del meu article era una defensa del discurs de la regidora de la CUP Núria Gibert quan va dir: “Sóc una dona i, per tant, sóc atacada pel reguitzell de proposicions de llei que versen sobre el meu cos i la meva vida. La misogínia és un odi que ve de llarg i que encara respira. […] Totes aquelles dones que eren autònomes, o que tenien control sobre la seva natalitat, van ser perseguides, torturades i foragitades dels cercles públics. Una pràctica estesa fins ben entrat el segle XIX”. I, tot seguit, Gibert denunciava “la profunda regressió promoguda pel PP en aquesta matèria, amb el veto a l’ajuda pública a les mares solteres o lesbianes i la invisibilització dels mètodes anticonceptius als centres d’estudi”. Va ser a partir d’aquí que jo vaig escriure: “El PP és un partit que, partint del principi que la dona és un mer recipient sense cap poder de decisió sobre el seu cos, pretén limitar l’accés a l’avortament i el dret a interrompre l’embaràs en cas de malformació del fetus”.
També en el ple, Álvaro Benejam em va acusar d’haver dit que el PP era un partit delinqüent. Però va amagar el delicte. El delicte que el PP havia comès. Talment com si aquest no existís i el comentari fos gratuït. Va dir que no era cap delicte que després de les eleccions municipals de 2019 haguessin trigat “uns dies a despenjar un parell de cartells electorals dels fanals, ja que tots els partits ho fan”. Quina mentida! I quina barra! En primer lloc, no eren “un parell de cartells”, sinó tots els cartells de l’avinguda de les Corts Catalanes amb la cara i el nom del senyor Álvaro Benejam. Tots! A les dues voreres! En segon lloc, els cartells no van estar-se “uns dies”, sinó mig any! Sí, mig any! Dos mesos després vaig escriure un article denunciant aquell incompliment de la llei. Però Benejam i el PP no en van fer cas, i a final de novembre, més de mig any després de les eleccions, en vaig escriure un altre denunciant que els cartells encara eren allà i que delinquien «per vulneració de l’article 53 de la llei electoral que diu: “No es pot difondre propaganda electoral un cop la campanya hagi legalment acabat”. I les penes a les autoritats i als partits que infringeixen aquestes normes poden ser de tres mesos a un any de presó». Era obvi que el PP violava la llei. La violava perquè la derrota que havia patit a les urnes havia estat tan humiliant, que no la podia suportar. La ciutadania acabava d’expulsar Álvaro Benejam i el PP del consistori, deixant-los sense representació, i, rabiosos com estaven, en comptes de retirar els cartells, com era la seva obligació, els van imposar a la ciutadania.
L’any 2007, quan es va estrenar al Teatre-Auditori de Sant Cugat la meva obra “Èric i l’Exèrcit del Fènix”, sobre el cas d’Èric Bertran, el nen de catorze anys de Lloret de Mar acusat de terrorista per haver demanat a supermercats DIA que etiquetessin en català, el PP va arribar a dir que l’obra s’hauria d’haver prohibit per ser “políticament definida”. Sí, “políticament definida”. El problema és que les raons que donaven per a la prohibició tenien un quocient intel·lectual tan baix que gairebé fa vergonya reproduir-les: “No s’hauria de permetre que l’autor faci exaltació pública de les seves idees a través del teatre” (!!!). Quines idees ha d’expressar una obra, sigui teatral, literària, pictòrica o musical, sinó les del seu autor? El nivell del PP de Sant Cugat, ja ho veiem, és tan grotesc, tan esborronadorament grotesc, que ni tan sols té sentit del ridícul. Agrair al senyor Benejam, això sí, que ara fa set anys es definís públicament a si mateix amb aquests quatre mots: “Sí, sóc ultranacionalista espanyol”.
Si a Álvaro Benejam i al seu partit els ve de gust, un altre dia podem entrar a fons en les arrels del Partit Popular, un partit que sorgeix d’Alianza Popular, una Alianza Popular que sorgeix de franquistes repulsius acusats de crims contra la humanitat i que el PP no ha declarat mai “persones non grates”. Ara que venen eleccions, podem refrescar la memòria. Un tema apassionant.
