M’hauran de disculpar els lectors aquest castellanisme, que em veig obligat a reproduir perquè són paraules literals del president d’Òmnium Cultural. Segurament devia entendre que el català no té paraules genuïnes per explicar amb precisió o eloqüència el que volia dir. En tot cas, el que és digne de comentar no és la forma d’expressar-lo sinó la profunditat política i àdhuc filosòfica del posicionament de la principal entitat cultural del país sobre l’octubre del 2017.
Antich va dir que cal superar els debats sobre l’octubre del 2017. Literalment, que “cal mirar endavant” perquè no hi ha un diagnòstic i una lectura compartida del que va passar. I, afegí, “no ens podem passar tota la vida analitzant el que va passar. Hi hem de deixar de dedicar tantes energies”. Segons ell, podríem continuar així dècades, atès que “no pot haver-hi un relat compartit” perquè les mirades són diverses i “no passa res”.
Tot plegat, no ho va dir en una conversa de bar sinó durant una entrevista al programa més escoltat de la ràdio catalana l’endemà de la Diada. I per si no s’havia entès prou bé el que volia dir ho va rematar amb aquesta metàfora: “Semblen aquelles persones de 70-80 anys que es passen tota la seva vida parlant del ‘polvo’ dels 18 anys. Escolta, està molt bé, va ser meravellós, però hòstia, que la vida continua”.
Vaig voler escoltar aquest tros de l’entrevista un parell de vegades abans de dir res en públic. Però a la primera ja vaig entendre per què el manifest unitari de la Diada no feia cap referència a l’1-O ni a la proclamació de la República que se’n va derivar. No era possible un relat compartit i, per tant, es va imposar la postura d’Òmnium, que és no parlar-ne.
Una de les coses que em va sorprendre és la naturalitat i complaença amb què tothom va acceptar aquest posicionament, començant per l’ANC. No som capaços de fer un relat unitari del moment fundacional de la República Catalana? No passa res, mirem endavant i no en parlem més! Veritat que no té cap sentit? No el té perquè això només pot ser el posicionament d’algú que no creu que l’1O sigui un moment fundacional.
Existeix a Catalunya un relat compartit sobre què va passar el 1714? No, el comparteix a grans trets el nacionalisme català, però no el comparteixen els unionistes. Això no impedeix que sigui la “festa nacional” catalana, també des d’un punt de vista legal. No hi ha res d’estrany ni d’il·lògic, les nacions es passen la vida recordant, analitzant i reivindicant fets històrics claus en la seua conformació. S’hi dediquen tantes energies, a tot arreu, precisament per això.
En realitat, els relats més o menys compartits sobre els fets fundacionals de qualsevol nació no són immutables sinó que són dinàmics. Especialment perquè interpretar-los literalment en el context present pot ser difícil. Però és una realitat pràcticament universal que les nacions es construeixen sobre un relat dels moments que les defineixen històricament. No només en parlen tota la vida, sinó que la lluita per aquest relat sovent és inherent a l’afirmació nacional d’un poble.
Fet i fet, el meu principal desacord amb l’anàlisi d’Òmnium és que sota el pretext de mirar endavant perquè no ens posarem d’acord ens pretén imposar el seu relat. Un relat que implica assumir amb normalitat que no som independents perquè mai no va ser l’objectiu de l’1-O. Per entendre’ns, el clau dels 18 anys no té mai l’objectiu de procrear. Per tant, segons la metàfora d’Antich, l’octubre del 17 no només no va néixer res sinó que ni tan sols va ser un avortament.
I de tot plegat, el més preocupant per a mi és el poc ressò que han tengut aquestes paraules del president d’Òmnium. Cosa que, com deia, no pot ser perquè no fossin escoltades en directe per centenars de milers de persones. Tot d’entitats i partits que nominalment defensen la vigència de l’1-O i que suposadament diuen que volen fer-ne efectiu el mandat, no només no han aixecat la veu sinó que ni ho han comentat en veu baixa. Hi estan d’acord?
Si la unitat de l’independentisme depèn d’assumir que l’octubre del 17 va ser el ‘polvo’ dels 18 anys, que amb mi no hi comptin. L’independentisme renaixerà encara que ho hagi de fer barallant-se per guanyar el relat sobre què significa l’1-O. Perquè hi ha una cosa pitjor que no tenir un relat compartit. I és no tenir-ne cap, i donar per bo que va estar molt bé però ara la vida continua.
