La taula de diàleg és, en realitat, una mena de taula d’ouija. Els esperits s’hi manifesten misteriosament. Diuen una cosa, però cadascú l’entén, o no, a la seva manera. El vas es mou al damunt de les lletres, dibuixant missatges obscurs que no tenen res a envejar a l’oracle de Delfos. Tothom escombra una mica cap a casa, sense excessos èpics, perquè en el fons ningú no acaba d’entendre res.
Els esperits mai no parlen clar. Els que parlen clar són els que interpreten el que suposadament han dit els esperits. I aquí ja no hi ha màgia, sinó humans més o menys brillants i capaços d’imposar el seu relat.
Sánchez i el seu superministre Bolaños, per exemple, són els grans guanyadors del set i del partit. I tenen tots els números per guanyar la lliga. A anys llum del PP i Vox, la policia patriòtica, els jutges del “todo por la patria”, els mitjans piròmans del nacionalisme espanyol… El seu estil no és enviar “piolines”, “villarejos” i jutges a fer la guerra bruta, amb la benedicció espiritual del cap de les forces armades espanyoles. En saben infinitament més. I obtenen resultats innegables.
Han fixat una idea potent, més sofisticada del que sembla: per fi ja no serà possible que mitja Catalunya es vulgui imposar sobre l’altra meitat.
Aquesta és tota la veritat? No. Però no és tampoc del tot mentida. I a sobre, és la clau del futur, del gran torcebraç Catalunya-Espanya.
La victòria del nacionalisme espanyol serà mantenir indefinidament una Catalunya dividida en dues meitats molt similars. Dos 50%, més o menys equilibrats. Una part, a favor de marxar d’Espanya. L’altra, de quedar-se. I, per tant, matx nul i qui dia passa, any empeny.
Aquest esquema és la garantia segura perquè l’independentisme entri en via morta i s’apagui, es consumeixi, en un termini posem que de 5 a 10 anys. No gaire més. Una jugada intel·ligent, perillosa.
La gran victòria de l’independentisme, en les tres primeres dècades del segle XXI, ha estat passar de ser residual, inofensiu i exòtic a esdevenir més o menys la meitat del país, amb graus molt diferents de pressa, inflamació, depressió, victimisme, optimisme, conformisme, cofoisme, hipocresia, ingenuïtat… I amb nivells també molt diversos de patètic partidisme de vol baix.
Això, que era un èxit inimaginable fa deu o dotze anys, és també la clau de bloqueig i la porta oberta a la irrellevància, a la desactivació.
Com més temps duri l’empat, més probable el retrocés. I com menys encabroni l’Estat espanyol l’independentisme i la catalanitat, més fàcil serà reconduir les coses i domesticar les feres. I si a sobre torna Puigdemont, amb dignitat, partida acabada.
Però aquí, entestats com estem en lluites fratricides, teatres dantescos, fogueres purificadores, immobilismes nostrats i simbolismes estèrils, ens hem quedat en la foto fixa del primer d’octubre i hi ha gent que encara es pensa que amb aquells vots n’hi havia prou per tirar pel dret. Una boníssima manera de guanyar complicitats, sens dubte. Més insensat, impossible.
De manera que no estaria de més fixar-nos una mica en el que diu o calla la taula de la ouija i el que diu o calla el conjunt de la societat catalana. Fins que no hi hagi un desempat, aquí no es mourà res, com a molt ens podrem dedicar a les cures pal·liatives i melancòliques.
Què s’ha de fer per desempatar? No és fàcil, però tot comença per reconèixer l’altre, per convèncer amb un projecte de veritat i per admetre que cal una majoria molt més potent per tornar a intentar marxar d’Espanya. Sense aquesta majoria ampliada, no cal somiar més truites.
Perquè el cert és que no calen ous més grossos ni fantasmades més grosses, sinó més ous o més ovaris. És a dir, més gent, una majoria indiscutible. Tota la resta és pura xerrameca per passar l’estona i per dissimular que aquesta obra de teatre ja cansa i no s’aguanta per enlloc.
6
