Potser no són operacions estrictament il·legals, però fan molt mal d’ulls. A través de dotze milions de documents, el consorci internacional de periodistes d’investigació ha revelat l’abast dels Papers de Pandora. Fan referència al blanquejament de capitals a través d’empreses Fantasmes de les Illes Verges, Illes Caiman, Suïssa, Singapur i altres llocs. Les escletxes legals que s’usen són molt diverses i imaginatives, però normalment es tracta de grans operacions de compra i venda d’immobles, les quals acaben amagant el nom d’un aspirant a esquivar impostos.
No es tracta d’evasió de divises en el sentit clàssic, doncs; ningú no ha d’anar fins a Suïssa per farcir-se l’armilla de bitllets, i viure tota mena d’emocions en tornar a passar la frontera. La complexitat dels moviments comptables està dissenyada per què resulti difícil de perseguir. Ara bé, de la mateixa manera que internet facilita la banca online internacional, internet també facilita el rastreig d’aquestes operacions. Sobretot si se’n fa càrrec una xarxa mundial de recerca, com és el cas, i a cada país els corresponsals de torn poden identificar noms de milionaris i mitjancers que portin a pistes destacades.
Fixem-nos que a cada país, la premsa destaca la implicació de personatges diferents. Al regne d’Espanya, previsiblement, Corinna i l’emèrit Juan Carlos s’emporten la palma. Menció d’honor també, potser per compensar, a l’estimat Pep Guardiola. Al Regne Unit torna a rebre l’entrenador, però qui més acapara titulars és Tony Blair i la seva dona Cherie, ex-aequo amb la família Kenyatta, herois de la independència africana que més llagues d’estómac va provocar als britànics. Als Estats Units, per descomptat, deixen pas a l’arxi-enemic dels darrers temps, Vladimir Putin, tot i que directament no li poden imputar res, i per tant se centren en el seu cercle més íntim.
Amb milions d’emails i imatges, és clar, n’hi ha per triar i remenar. I un s’emporta la impressió que qualsevol amb prou capital per arriscar-se, i que no fos pescat ja en anteriors mega-filtracions, deu estar entre els plecs dels papers aquests. Els Papers de Panama ja van revelar, fa cinc anys, la magnitud del negoci, amb paradisos fiscals que permetien escapolir-se de les normes, les lleis i la policia dels països emissors. En relació amb aquell darrer cas, les autoritats europees encara fan mans i mànigues, impotents, per trobar fórmules que permetin combatre pràctiques semblants. I no només no se’n surten, sinó que sembla que augmenten de volum.
Una part important del problema, que ben pocs destaquen, és la disparitat d’impostos entre països. Mentre a alguns llocs del món els rics tributin al voltant de la meitat de les seves rendes, i a d’altres tributin al voltant de zero, el discret encant dels paradisos fiscals persistirà. I fetes les lleis, es faran les trampes. D’altra banda, la tecnologia facilita operacions que si haguessin de fer-se físicament, farien més por i semblarien més arriscades. Per tant podem esperar més lliuraments d’un culebrot que ja fa anys que roda; el de feta la trampa, feta la investigació.
Val a dir que aquí els mitjans de comunicació han estat més ràpids i efectius que els governs. Potser perquè hi entenen més de núvols d’informació, i estan més al dia. El cas és que el descobridor de Pandora, l’esmentat Consorci Internacional de Washington, aplega més de 600 periodistes d’arreu del món, pertanyents a 117 mitjans diferents. No només han ajuntat forces a l’hora de detectar els potencials noms i cognoms, sinó que un cop han tingut la informació en pantalla, han ajudat a detectar la importància o el valor mediàtic dels que hi apareixien. Potser sí que vivim en un poble global, i al final tot se sap. Que la informació es trafiqui al safareig comunal o al núvol cibernètic no deixa de ser un detall.
