Fa uns quinze dies, un home va deixar enrere el seu refugi d’exili a la Catalunya Nord, va traspassar la frontera sense fer soroll ni escarafalls i va tornar a casa seva i a la seva ciutat, al caliu dels seus. No se’n va assabentar ningú. Tres dies després es va abraçar per fi amb aquells invencibles cantaires que des de l’octubre del 2017 han passat anys -ja plogui, nevi o faci una calor tropical- interpretant a quarts de vuit del vespre himnes de resistència en honor seu i de tots els exiliats, empresonats i represaliats.
Aquella trobada a Terrassa, enmig d’una multitud emocionada, va ser el pròleg d’una llarguíssima llista de trobades i reconeixements arreu del país. Lluís Puig hi va arribar passejant tranquil·lament des de casa seva, amb la seva dona, com hauria pogut fer un dia normal de fa nou anys, com hauria pogut fer un dia normal a la Catalunya independent a la qual ha estat fidel, molt fidel.
El seu retorn ha estat i és tota una lliçó de senzillesa, de dignitat, de coherència política i de patriotisme. Sense males paraules per a ningú, sense fer grans escarafalls, amb tots els agraïments als llavis, no s’ha callat res però no ha fet tampoc de bocamoll ni s’ha dedicat a participar en la baralla perpètua i miserable dels vençuts i dels que es busquen la vida sense complexos ni ètica. Anar-se’n a l’exili va ser una decisió precipitada i caòtica, com tot en aquella tardor de 2017, però el seu retorn ha estat molt pensat, a més de desitjat. I es nota: la tornada de Lluís Puig és tota una lliçó de grandesa, que fa encara més petita la minúscula política catalana postprocés.
L’exconseller Puig ha estat fins ara el nostre home a la Catalunya Nord. A totes les entrevistes repeteix la força i la profunditat del seu descobriment dels nostres germans del nord dels Pirineus, una emoció que també he sentit i he mirat d’anar conreant amb els anys. No s’ha sentit exiliat sinó com a casa, una casa familiar i estranya al mateix temps, que actua com un poderós mirall de la Catalunya Sud.
I allà ha fet feina. D’aquí a uns dies tancarà una etapa inaugurant la Casa Macià, a Prats de Molló, a la frontera de tants exilis i tantes vides trencades, la ignominiosa frontera que divideix Catalunya en dues des del 1659. Però tant de bo això obri camí a una nova etapa de retrobament entre les dues Catalunyes i tant de bo si, ja posats, aprofitéssim per obrir el retrobament a les terres germanes o cosines d’Occitània, de l’Alguer, de la Franja, del País Valencià, d’Andorra i de les Illes. Necessitem persones que construeixin nous lligams de fraternitat, que ens permetin anar reconeixent-nos com a parts d’una unitat, en condicions d’igualtat i de respecte a la nostra pròpia diversitat.
Aquesta immersió en la Catalunya Nord pot ser un dels grans llegats de l’exili, perquè una vegada i una altra ens oblidem de les terres catalanes de la cara nord dels Pirineus, ocupades per França des de fa segles i regalades pels ocupants castellans de les terres de la cara sud. És imprescindible forjar una xarxa i fer-ho justament amb l’actitud del conseller Puig, bastint ponts, complicitats i projectes compartits, que tinguin sentit i neixin des de baix, des de les arrels, des de la gent i les empreses, lluny de la politiqueria que ho enverina tot.
Per descomptat, Lluís Puig té tot el dret del món a dirigir les seves passes cap a on li sembli millor i ha de disfrutar de la vida, del país, dels seus… però humilment li demanaria que no deixés de ser el nostre home a la Catalunya Nord, ara que ha començat seriosament una feina importantíssima que teníem pendent des de temps immemorials.
Ell, que és i ha estat un pencaire tota la vida, un home de tocar de peus a terra, de relligar tradicions i futurs, reuneix tots els requisits necessaris. Es va ficar al govern de la Generalitat quan tot allò anava directe cap al pedregar: va ser valent i lleial, des va comprometre i va aguantar amb fermesa, cosa que no tothom ha fet. S’ha mantingut igual de lleial i coherent tots aquests anys, amb dignitat i noblesa. Ha sabut fer més amics que enemics, ha resistit la duresa de l’exili i de la persecució judicial espanyola. I a més a més, ha sabut tornar i aterrar al país pel qual ha lluitat decentment i i al qual ha donat nou anys de vida.
Ves per on, en plena commemoració del desastre d’ara fa nou anys, Lluís Puig personifica la millor cara de la política i del servei de veritat al país i a la gent. Per això mateix ens fa molta falta a casa nostra i a les cases dels nostres germans i parents. Ell és la prova esperançadora que una altra política és possible, la de construir sense hipocresies i donar la mà a aquells que són els teus encara que ni pensin ni votin com tu. Poca gent millor que ell per anar forjant els militants del gran partit del futur…
