La importància de l’alcaldia de Barcelona és òbvia. El pes econòmic i polític de la capital catalana supera amb escreix el de bona part de les institucions de govern espanyoles, ja siguin autonòmiques, provincials o locals. En un moment de declivi socialista, però a la vegada de reviscolament del bipartidisme, front l’alcaldia de Madrid s’erigeix la de Barcelona, atorgant a Jaume Collboni un poder simbòlic fins ara inimaginable en la seva persona per molt que hagi tingut internament cert pes específic de la mà del padrinatge de Miquel Iceta.
Tothom té una raó, agafada amb les mateixes pinces que els han servit per tapar-se el nas, on recolzar una posició que de manera absoluta o aïllada no faria altra cosa que etzibar la indignació de les seves bases respectives, excepte potser en aquelles que han vist que la jugada els ha dut el poder. L’opinió publicada s’ha dedicat aquesta setmana a fer tota mena de càbales sobre l’estratègia del pacte final i sobre les raons de cadascú per apostar en un sentit o altre, ajuntant els que s’havien conjurat per no fer-ho amb l’argument de barrar el pas a pitjors expectatives.
Però a banda el fet insòlit que en política la mentida no es consideri estafa electoral i que en conseqüència no tingui cap tipus d’efecte negatiu sobre qui la practica, el cert és que l’important no és tant l’acord present, totalment legítim per més que es digui altra cosa, com la possibilitat que es mantingui en el futur. En el cas de Barcelona, això sens dubte pot significar el que els mateixos protagonistes ja anunciaren: després del 23 de juliol i en funció del resultat mocions de censura o noves aliances se succeiran en aquells municipis que no han donat el seu suport de manera absoluta a algun candidat o formació.
Diuen que la ciutadania no s’equivoca i que no vota majories absolutes per evitar el rodet que la gent patia en altres èpoques. Però si veiem Madrid, la norma no es compleix, i contemplant Barcelona, les polítiques públiques que sols un 20% de la població estava disposada a recolzar poden tornar amb força a l’ajuntament si aquests comuns que Sirera no volia dins tornen a entrar quan els populars guanyin les eleccions.
El moll de l’os de tot plegat és, de forma comprensible, aconseguir ser qui reparteix els diners. Si la política no fos refugi de qui fora mai guanyaria el que guanya dins o trituradora de la capacitat dels seus integrants de mantenir les condicions necessàries per reincorporar-se a la feina que s’hagi tingut abans d’entrar en política, és lògic que Rufián ja no pensi en els 18 mesos com a fita temporal per marxar del Congrés dels Diputats o que els comuns, comunistes, podemites i adlàter s’hagin aburgesat quasi tant com Manuel Valls i qualsevol dels que, en els partits més conservadors ja han tastat el pa que s’hi dona en la moqueta institucional.
És la seva responsabilitat canviar el mecanisme d’elecció dels governants per tal d’evitar pactes no advertits i una passarel·la per tornar de manera més o menys suau a la vida civil. Mentre això no passi, qualsevol cosa serà possible.
6
