Com que els catalans som l’hòstia, hem inventat el millor model immersiu del món. La Bressola, la xarxa d’escoles catalanes de la Catalunya del Nord, funciona millor que qualsevol escola idiomàtica de tipus britànic o el Liceu francès, on els alumnes aprenen la llengua vehicular, però no la fan servir entre ells. La Bressola, en canvi, sí que aconsegueix que bona part del temps els alumnes es relacionin en català, sobretot en els espais monitorats pels adults i sempre dins del centre. Quan no hi ha adults al voltant i, sobretot, quan els nanos posen un peu fora de l’escola, el francès entra a tot drap. L’ús del francès com a llengua de relació és encara més estès als dos centres de la xarxa que tenen adolescents. En tot cas, el mèrit de la Bressola és indiscutible i els resultats que obtenen difícilment podrien ser millors. Ara bé, aquest èxit no l’hauríem de fer servir per fer-nos trampes al solitari: les estratègies de la Bressola no poden fer del català la llengua del pati a la xarxa pública i concertada de Catalunya.
Ho dic perquè sembla que el Departament de Política Lingüística vol desenvolupar un nou model immersiu —que en principi seria una bona notícia— i que l’objectiu no és només millorar l’adquisició del català, sinó també augmentar-ne l’ús entre els alumnes. Malauradament, també sembla que la seva idea és crear un model adaptat a Catalunya però inspirat en els principis i les estratègies de la Bressola. Tot plegat amb l’objectiu que, gràcies a l’aplicació d’un model, el català pugui ser la llengua de relació entre els alumnes independentment de la proporció de parlants nadius que hi hagi al centre. Això és totalment inviable i, per tant, equivocat, i ho és exactament pels mateixos motius de fons que és equivocada la doble xarxa d’Alhora, un partit que també proposa fer del català la llengua del pati a partir d’un model pedagògic. Si el model és òptim, ho podrem aconseguir, venen a dir. Si ho poden fer a la Catalunya del Nord—argumenten—, que és dins de l’Estat francès i té una proporció de parlants nadius que en el millor dels casos és pitjor que la de Barberà del Vallès, aquí també podem fer-ho. En realitat, l’argument és tendenciós. No és veritat que les condicions siguin “infinitament pitjors”, per dir-ho igual que el conseller Francesc Xavier Vila. Al contrari, les condicions que crea la Bressola són de laboratori i són impossibles de replicar de manera generalitzada en el nostre ambient real, a la selva, fora de la bombolla.
Per entendre fins a quin punt és inviable aplicar aquí un model immersiu a gran escala que faci del català la llengua comuna dels alumnes independentment de la proporció de parlants nadius, abans cal entendre com funciona la Bressola. Aquest divendres vaig assistir a una jornada —organitzada pel Departament i per la Bressola— on diversos membres de la xarxa nord-catalana en van explicar els elements bàsics des de diferents perspectives. D’entrada, els 9 centres de la xarxa tenen entre 50 i 170 alumnes cadascun, és a dir que sumen només un miler d’alumnes en total. Uns alumnes que es mantenen molt estables en el temps perquè, entre altres coses, hi ha una llarga llista d’espera per entrar-hi. Aquesta escala tan reduïda d’alumnes i d’escoles no només facilita un ambient pedagògic òptim, sinó també la vinculació dels alumnes amb els mestres, el centre i la xarxa. I això s’estén a les famílies, moltes de les quals fan classes de català organitzades per la Bressola. Una altra pota clau són els mestres, la majoria dels quals tenen una formació, una consciència i una conducta lingüístiques òptimes. Si no ho fan prou bé, se’ls pot fer fora, ja que són escoles privades. I què fan perquè els nens es relacionin en català en tants contextos? Com va dir a l’acte Guillem Nivet, president de la Bressola, cal que els adults «ocupin físicament» l’espai lingüístic.
A l’hora del pati, els mestres no estan prenent un cafè o corregint exàmens, sinó que estan ocupant «cada racó» de l’espai. Tothora són a tot arreu per «vigilar» i «imposar» el català, va explicar, no castigant l’ús del francès sinó fent servir la seva pròpia presència com a condicionant i reforçant positivament l’ús del català. A banda de la implicació total dels mestres, que fan de mainaderes lingüístiques, s’hi suma la immersió horitzontal, que també és imprescindible: els alumnes de diferents nivells i edats s’ajuden entre ells a aprendre català i se’n vigilen l’ús. Una alumna de la Bressola, present a l’acte, va explicar que hi ha comissions d’alumnes que vetllen perquè es parli català a la cantina i al pati. Es van explicar moltes altres estratègies immersives, tant verticals com horitzontals. Totes eren molt interessants i totes eren impossibles d’escalar i d’aplicar a Catalunya. De fet, el mateix Nivet, per voluntat pròpia, va dir que no tenia “ni idea” de si el model Bressola podria funcionar aquí. I si algun dia en teniu l’oportunitat, us animo a preguntar als membres dels Amics de la Bressola què en pensen, de la viabilitat d’aplicar el seu mètode a Catalunya.
Perquè ara imagina’t que has de fer funcionar aquest model de laboratori a la xarxa pública i concertada de Catalunya, que està en crisi i amb prou feines és capaç d’ensenyar als alumnes a entendre i a escriure correctament un text. Una xarxa amb 5.000 centres, molts dels quals no tenen ni tan sols una aula d’acollida, en un sistema que regala els aprovats de català (i, per tant, els certificats de B2 i C1) i que, a sobre, permet que, fins i tot si suspens les assignatures de llengua, et puguis graduar igualment d’ESO i de batxillerat. Estem parlant d’una xarxa amb més d’un milió d’alumnes, part dels quals venen i marxen, part dels quals tenen famílies que rebutgen el català i part dels quals són catalans minoritzats i acomplexats. I els professors? N’hi ha més de 100.000 i no reben cap formació en aspectes lingüístics bàsics, i encara menys en estratègies immersives, ni a Magisteri ni al màster d’accés a secundària. Uns professors que sovint tenen uns hàbits lingüístics mediocres o pèssims, amb un gruix gens menyspreable que no té cap mena d’interès per fer un ús normal del català o que ni tan sols té un domini acceptable de la llengua. I tot això passa en un context estructural i polític en què no hi ha cap règim d’inspecció i sanció que vetlli per un ús normatiu del català. Ans al contrari, són les famílies, els mestres i els centres més militants els qui se senten desprotegits per les institucions i per l’ambigüitat legal i els qui estan acollonits per les sentències del 25%, muntades per quatre arreplegats castellans que, això sí, tenen un exèrcit al darrere.
Com, en aquest context, es pot arribar a implementar un model que sigui ni remotament similar al de la Bressola? A la jornada ningú ho va saber explicar. I no m’estranya, perquè és impossible. En els moments en què semblava que calia aterrar alguna cosa, tot era metafísica. I és que cap malabarisme ens salvarà de la veritat més última, que sempre sura: si el català es parla cada cop menys al pati és perquè cada cop hi ha una proporció menor de parlants nadius i perquè, a sobre, sovint l’escola els segrega, els minoritza i els castellanitza encara més repartint-los entre els grups en nom de l’heterogeneïtat. Hauríem de començar a acceptar que, en el context polític i demogràfic que tenim, no hi ha cap model que pugui fer del català la llengua comuna dels alumnes en centres on no hi hagi una majoria de parlants nadius. Per tant, en comptes d’emprendre viatges galàctics per intentar fer la quadratura del cercle, el que hauríem de fer és un diagnòstic honest que ens permeti oferir solucions viables. Si pretenem arreglar dos problemes amb una sola solució, no arreglarem ni una cosa ni l’altra. Per millorar l’adquisició del català per part dels alumnes que no el parlen a casa, cal un model immersiu millor. Ara bé, per fer augmentar l’ús social del català, cal protegir els parlants nadius, que actualment en molts municipis i contextos no tenen ningú de la seva edat amb qui parlar la seva llengua.
En el fons, aquesta nova fal·lera per voler trobar un model màgic no és un error: és una covardia política. Els fa por lluitar contra els marcs imperants que ara mateix impedeixen fer el que caldria fer, tant políticament com sociolingüísticament. I el que caldria fer, urgentment, hi insisteixo, és protegir els parlants nadius més joves regulant les densitats dels grups perquè puguin fer amics en català, visquin on visquin. Però clar, si dius això et poden dir ètnic o racista, i aquesta és la llufa que volen evitar els impulsors dels models pretesament inclusius però que, a la pràctica, no servirien per a res. No pots oferir una solució si estàs mentalment immobilitzat per un marc ideològic que, en nom de la virtut, només ens porta a una castellanització més bèstia. L’objectiu ha de ser poder trencar aquest marc ideològic imperant per poder plantejar el debat en termes sociolingüístics i polítics. Dissabte 12 de desembre, a Barcelona, presentaré La llengua del pati, una jornada –aquesta sí– pensada per agafar aquest toro per les banyes. Us hi esperem!

