Per què han guanyat els talibans a l’Afganistan? El cert és que han aconseguit una victòria esclatant i inimaginable; un dia gairebé ningú no sabia que existien, i al següent dia eren els amos de tot el país. Les escenes dramàtiques dels fugitius a l’aeroport de Kabul demostren fins a quin punt era impensable una desfeta tan aclaparadora. Hores d’ara només resta una petita bossa de resistència a la vall del Panxir, però totes les ciutats importants són sota el control efectiu del grup islamista. Qui ho hauria dit pocs dies abans… o fa vint anys, quan aquests amics de Bin Laden van ser esclafats per la coalició liderada pels nord-americans, la que cercava venjança pels atemptats del 11S.
En pocs dies i per sorpresa de tothom, la seva victòria ha estat fulminant. Els Estats Units han viscut un segon Vietnam. I no val a dir que en aquest cas Washington s’ha retirat per voluntat pròpia i ha pactat amb els talibans; essent això veritat, no deixa de ser veritat que ho han fet perquè ja no podien suportar més l’esforç de guerra, exactament igual que al Vietnam. Les forces afganes pro-americanes, entrenades per frenar l’islamisme armat, no han aprofitat gaire els 83.000 milions de dòlars que hi havia invertit la primer potència del món. I quan els EUA han decidit tancar carpeta, aquestes forces tan professionals i ben equipades s’han desfet com un terròs.
Què ha passat?
Hi ha diverses explicacions, i la primera ha de ser a la força d’ordre militar. Davant d’un exèrcit regular pro-occidental, plegat de corrupció i oportunisme, i d’uns soldats estrangers farts de tant conflicte, els combatents talibans han actuat amb determinació, disciplina i motivació. Podem dir que és de folls abraçar la jihad armada en ple segle XXI, però està clar que aquesta doctrina ha donat als combatents afgans un element del qual els seus rivals n’anaven del tot mancats; moral. Els talibans, per esverats que semblin, trobaven sentit a la seva lluita. Els seus oponents no.
Afegim-hi un cos de combatents experimentats, amb tècniques i sistemes socials que es remunten com a mínim a la guerra contra l’invasor soviètic, als anys vuitanta. La guerrilla afgana ha comptat amb veterans endurits i amb reclutes molt motivats. No ens podem deixar confondre per l’aspecte pintoresc i poc marcial de la seva indumentària; sota aquesta estampa de bandolers i trinxeraires, són una tropa temible, enormement jeràrquica i bregada. La primera superpotència ha tornat a menysprear l’enemic i a creure’s totpoderosa. I la realitat dels talibans li ha tornat a passar per sobre.
També hi ha explicacions socials, és clar. Els talibans no eren gaire populars entre les classes mitjanes de Kabul, això està clar; però aquestes són una minoria dintre del país, i força connectada als interessos i la mentalitat occidental. La massa rural de l’Afganistan, en gran part analfabeta i molt religiosa, veia amb més bons ulls aquests lluitadors. Entre els paixtus, l’ètnia dominant del país, encara més. Els talibans han sabut jugar molt bé l’equilibri delicat entre clans, tribus i grups nacionals d’arreu del país. Sumem-hi que molta gent els ha vist, en els darrers anys, com els únics capaços d’imposar la pau –encara que sigui una pau de presidi. Vist amb els ulls d’un paixtu de les muntanyes, les vulneracions dels drets humans passen a ser menys importants que la fi del conflicte i l’expulsió d’uns forasters que històricament només han afavorit les elits i s’han girat d’esquena a la pobresa, la cobdícia dels governants i la deixadesa de l’estat.
El món els veu diferents
També hi ha hagut suports importants de fora, que no hem de menystenir. Els compatriotes paixtus de l’altra banda de la frontera sud, al Pakistan, s’han arrenglerat bastant amb els talibans. Malgrat que Islamabad ha donat suport oficialment als Estats Units, el cert és que ha deixat fer, fins i tot a sectors de l’exèrcit i de l’estat que han ajudat els lluitadors islàmics. Per la frontera paquistanesa han arribat armes i subministres, en un cordó umbilical que ha permès sostenir la guerrilla durant vint anys. A sobre, les potències veïnes, de manera destacada la Xina, Rússia i l’Iran, han fet el que han pogut per humiliar els Estats Units a aquell racó de món –sense cap necessitat d’enviar tropes.
Finalment, hi ha la polèmica qüestió de si els talibans realment s’han moderat. L’administració Biden, lògicament, ha defensat que sí, atès que això els permet justificar una retirada tan ràpida i vergonyant. Washington no s’ha amagat gens d’haver negociat amb els que fa pocs anys eren presentats com terroristes intractables. L’explicació ha estat que la cúpula dirigent ja no és la d’abans, que han posat seny i que ja no es cometran els mateixos excessos dels anys noranta, que van justificar la invasió i posterior ocupació ianqui del turbulent país centre-asiàtic.
Tot aquest discurs, el de la suposada conversió i respectabilitat dels talibans, està encara per demostrar. És simptomàtic que els dirigents i portaveus del nou règim estan fent esforços considerables per distanciar-se de les imatges terribles del passat; execucions amb grues als estadis, lapidacions de dones, prohibició de la música i els estels voladors… Però caldrà passar un temps per comprovar si, més enllà d’evitar imatges abominables, la repressió realment afluixa i es cometen menys abusos.
Hi ha un terreny en el qual clarament l’actitud dels talibans ha fet un gir de 180 graus, un terreny que no té res a veure amb els drets humans, sinó amb la diplomàcia. La relació amb els EUA ha passat a ser força oberta, fins i tot cordial. Aquí podem estar segurs que els vells jihadistes han entès la lliçó de les darreres dècades; si et vols mantenir en el poder, no toquis el voraviu al gendarme del planeta. I deixeu-me fer una aposta que veig prou segura; no tornarem a veure ni un 11S ni un Bin Laden orquestrats i protegits des de l’Afganistan. Més aviat veurem ISIS i al-Qaeda expulsats i foragitats. El nou règim s’inclina pel talibanisme en un sol país.
