El passat 14 de febrer va ser un dia que, per En Comú Podem, va ser com si pràcticament no hagués existit. El dissabte 13 tenien vuit diputats al Parlament de Catalunya i el dilluns 15 es van llevar amb exactament els mateixos, sense pena ni glòria i ni fred, ni calor. Tot i això, en termes relatius tenien motius per estar decebuts, tal com ho reflectia la cara de Jéssica Albiach durant la seva compareixença de la nit electoral: amb el nou repartiment, havien passat de ser la cinquena força política a ser la sisena. Pel flanc esquerre els havia superat una CUP a l’alça, que passava de quatre a nou diputats. Ni la vicepresidència del govern espanyol, ni l’alcaldia de Barcelona retinguda amb maniobres a la desesperada els havien servit per acostar-se a la presidència de la Generalitat.
És clar que veient l’habitual política de pactes dels comuns, quin incentiu pot tenir qualsevol elector per votar-los, en comptes d’apostar directament al PSC? Fixem-nos-hi: a Madrid governen junts els de Pablo Iglesias i els de Pedro Sánchez, a la capital catalana s’entenen Ada Colau i Jaume Collboni gràcies al suport Manuel Valls, a la Diputació de Barcelona apuntalen el pacte entre Núria Marín i Junts per Catalunya, tapant amb airades crides a la presumpció d’innocència els episodis més foscos que hem viscut recentment. Fins ara, sempre un vot a En Comú Podem ha estat un vot per donar quotes de poder als socialistes.
Durant la campanya electoral també van mostrar ben clares les seves intencions, detall que és d’agrair i que no sempre tenen tots els polítics. Sempre van defensar només l’opció de fer un tripartit repetint la fórmula de l’any 2003 cosa que, veient quin han estat els resultats, tot i l’empat tècnic entre les dues primeres forces, hagués passat per lliurar la presidència del país a Salvador Illa. Tant de bo a les nostres vides cadascú de nosaltres hi tinguem algú que ens miri com els comuns es miren el PSC. Tots voldríem amistats tan fidels, insubornables i incondicionals com aquesta, procurant que no ens falti mai de res i tapant-nos sempre totes les vergonyes. “No l’abandonis, ell mai ho faria”, que deia aquella campanya de sensibilització dels anys noranta.
Després de les votacions han desenvolupat una nova versió del seu acord ideal, demanant un govern entre ells i ERC amb el suport extern del PSC, sempre vetllant per la capacitat d’influència i el marge de maniobra dels del carrer Nicaragua. L’exclusió sistemàtica de la CUP, si el que es pretén és un govern d’esquerres i transformador, és incomprensible si es té present que, tal com hem dit abans, els han superat a ells en un escó. Només des del despit de la derrota es pot entendre aquest veto per omissió.
Mira que ho tindrien bé ara, els comuns, per demostrar que són alguna cosa més que una crossa d’un partit històric del règim del 78. Podrien mostrar que són capaços d’entendre’s amb diverses forces, acostant-se a ERC i a la CUP per intentar l’únic tripartit progressista possible a dia d’avui. Podrien evidenciar que és creïble la seva aposta -de moment només verbal i sense cap fet que ho corrobori- per l’autodeterminació, començant a caminar al costat de republicans i cupaires, incidint en el posicionament del govern espanyol des de la seva posició influent a la Moncloa. Podrien palesar que quan volen són capaços d’aixecar el veto a Junts per Catalunya, tal com fan a la Diputació perquè convé al PSC, però aquest cop per treballar per avançar en un dels principals reptes del país, en comptes de fer-ho per blindar la tan poc trencadora sociovergència.
En canvi, han decidit voluntàriament lligar indefectiblement el seu destí al d’un altre, tria que queda molt romàntica en una pel·lícula de Hollywood, però que en política pot ser la via més ràpida per aïllar-se i acabar essent residual.
160 
