No deixa de ser una coincidència afortunada que ens arribi aquest llibre en les actuals circumstàncies. Com sabem, des de fa un temps que es parla molt del ‘pessimisme social’, o dels joves que creixen enmig d’una frustració perpètua de les seves expectatives, com si el món que els toca ara de viure fos pitjor que el que van haver d’acarar els seus propis pares. Es diu que pot ser que, per primer cop en molt de temps, els fills hagin de viure pitjor que la generació immediatament anterior, tallant la millora en escalada que se suposa que ve succeint-se des de fa uns quants segles. ¿S’encerta amb aquest diagnòstic? ¿D’on sorgeix aquest derrotisme? ¿És justificat o simplement es tracta d’una mala comprensió del nostre present, la incapacitat d’assumir-lo?
Doncs Sigmund Freud va escriure un assaig per donar voltes aquestes qüestions. Ja s’havia traduït anteriorment amb el títol cèlebre de El malestar en la cultura, tot i que ara, el filòsof i traductor Josep-Maria Terricabras, ha considerat que s’és més fidel a l’original amb el títol El malestar en la civilització (editorial Accent, 15 euros).
Ras i curt: segons Freud sempre serem infeliços. ¿Per què? Perquè això de viure junts suposa molts límits, marges, cotilles i normes que cenyeixen els nostres instints més primaris: ‘homo homini lupus’. Sota l’home, la bèstia salvatge, la qual es veu obligada a viure en comú sempre a contracor. I a mesura que la civilització es complica i s’embolica amb més perfeccionaments, es multipliquen aquestes restriccions, la qual cosa dóna lloc a individus cada dia més tristos. A una perpètua melangia social. Així, tot sembla que millora en la comunitat humana, però, alhora, els homes i les dones cada dia se senten més i més desgraciats. És el malestar de Freud, en poques paraules. Afirma: ‘No volem admetre de cap manera, no podem comprendre per què les estructures creades per nosaltres mateixos no haurien de significar més aviat protecció i benefici per a tots nosaltres’.
I és que això de ‘la societat oberta’ sempre té els seus enemics: els enyorosos de la vida tribal. Quan vivíem en hordes famolenques i assassines, fornicadores i peludes, llavors sí que érem lliures i feliços. Però vivíem, com diu Hobbes en una successió d’adjectius memorable: una vida ‘solitària, miserable, repugnant, brutal i breu’. Enyorar això és caure dins el mite de ‘els bons salvatges’, l’enorme fal•làcia que tan bé ens ha ensenyat a detectar, sota moltes ideologies pretesament progressistes, el professor Sáez Mateu.
L’enorme càrrega de llibertat i responsabilitat que implica viure en el nostre món porta molta gent a maleir la intempèrie en què ens deixa la societat: són els que surten al carrer a apedregar bancs i comissaries de policia, els nihilistes del ‘tot és una merda’, o els estudiants universitaris que ‘ocupen’ —el verb els delata— les facultats per plorar davant un pla europeu que els obliga a créixer sense aviciadures. Tots ells porten aquest malestar en la civilització tatuat a la cara.
Doncs res, benvolguts catalanistes, passeu tots unes bones festes. El torró i el Nadal són agents importantíssims en el benestar en la civilització.
