La revifada de VOX després de la crisi oberta al País Valencià amb Carlos Mazón i la tragèdia de la DANA amenaça d’alterar no només l’equilibri intern del PP, sinó també la dinàmica política a l’Estat i també a Catalunya. S’ha entrat de ple eb un escenari polític polaritzat on, a cada moviment de la dreta espanyola cap a posicions més dures, el bloc de l’esquerra -sense un projecte real de renovació territorial ni social- tendeix a cohesionar-se al voltant del PSOE i, a Catalunya, del PSC.
Paradoxalment, l’auge de VOX, lluny de debilitar el socialisme, el reforça. L’estratègia del “mal menor” es reactiva: davant la por d’un retrocés en drets, llengua o autogovern, una part important de l’electorat progressista i centrista tendirà a aixoplugar-se sota el paraigua del PSC i el PSOE que, a més, projecta una imatge d’estabilitat institucional i gestió competent. Una imatge reforçada pel fet que ni ERC ni els Comuns han trobat encara un relat de futur que desbordi aquest espai. En conseqüència, la tendència natural, davant l’amenaça de la dreta espanyola, és la reconfiguració del bloc PSC-ERC-Comuns com pol estable i segur de poder català, tant a Barcelona com al Parlament.
A Barcelona, el relat de l’ordre i la por al desgovern que la dreta espanyola intenta imposar, xoca amb la necessitat d’oferir una imatge de ciutat segura, cohesionada i socialment sensible. I aquest relat, amb matisos, el lidera el PSC. Ni ERC ni els Comuns han sabut situar-se clarament com a alternativa: els primers, perquè el seu projecte de capital republicana s’ha diluït entre els pactes amb Collboni; els segons, perquè l’etapa Colau va deixar una herència ambivalent, entre la transformació urbana i l’esgotament polític.
En aquest context, Junts es troba davant d’un dilema complex. L’espai postconvergent va construir la seva identitat recent sobre la idea d’un catalanisme pragmàtic però sense renúncia nacional. Però ara es troba atrapat entre dues forces que l’obliguen a definir-se: d’una banda, una dreta espanyola que no pot ser aliada per raons ideològiques i nacionals; de l’altra, un bloc d’esquerres que tendeix a patrimonialitzar el catalanisme institucional sota el lideratge del PSC. Quin espai li queda a Junts en aquest tauler? Un partit que reivindiqui la centralitat catalana, ni dependent del PSOE ni còmplice de la regressió recentralitzadora. Però per ocupar-lo cal un relat clar. Si no el té, corre el risc de convertir-se en una força testimonial, absorbida per l’aritmètica del tripartit o per l’estigma d’haver donat ales a VOX.
De cara al 2027, Barcelona serà un termòmetre d’aquest reequilibri. El PSC parteix amb avantatge —té l’alcaldia, el relat i la maquinària—, mentre que ERC i els Comuns dependran del grau de mobilització de l’electorat d’esquerres i de la seva capacitat per diferenciar-se. Junts, si no aconsegueix oferir un relat que connecti amb la Barcelona catalanista, emprenedora i alhora socialment conscient, ho tindrà molt difícil per recuperar espai.
En tot cas, política catalana torna a girar al voltant del mateix eix: com resistir l’embat d’una dreta espanyola radicalitzada sense convertir-se en satèl·lit del socialisme estatal. VOX pot ser el combustible que reforci el PSC; però també pot ser l’avís que, si l’independentisme no es renova, el país s’encamina cap a una polarització on només hi ha dues opcions: el populisme o la gestió autonòmica dels socialistes. En aquest buit, Junts i ERC tenen l’oportunitat, potser l’última, de redefinir-se.
