Alberto Núñez Feijóo, després de l’esbroncada que li van amollar els familiars de les víctimes de la dana a Carlos Mazón davant sa reial majestat, va decidir que ja n’hi havia prou i que havia arribat el moment de triar el mal menor. El mal menor es deia Juanfran Pérez Llorca, exalcalde de Finestrat i diputat popular, designi majestàtic que va demostrar que Roma sí que paga traïdors, perquè Pérez Llorca havia fet tota la carrera política de la mà de Mazón, que hauria volgut que, després d’ell, més diluvi encara.
Juanfran Pérez Llorca és un home planeret, que no fa fàstics al valencià, encara que el vulga ben lluny del català perquè el seu partit és analfabet i espanyol fins al moll de l’os sacre, a diferència del nucli dur d’Alacant i de València, que es diferencien tant de VOX com un ou d’un ou. Quan va assumir el càrrec n’hi ha que es van pensar que malament, perquè Juanfran blanquejaria les polítiques del seu partit amb un tarannà més obert, un arròs amb fesols i naps i una pebrera tallada. I de postre, arrop amb talladetes.
Semblava que Pérez Llorca, de poli bo, podria fer oblidar la ignorància supina i l’ultramuntanisme del PP valencià, constatats de nou en el crim de les darreres inundacions per absència idiota i atrevida dels responsables polítics, cosa que espantava la gent civilitzada perquè, a falta de virtuts de l’esquerra i el valencianisme, la dreta valenciana només pot caure a plom pels errors propis. Juanfran Pérez Llorca semblava el pingüí, despistat però hàbil, que podria resituar el Partit Popular en el bon camí abans de les pròximes eleccions.
I no. Perquè no hi ha res més semblant a un pingüí soca que un pingüí astut. Fill de cabra, cabrit, i no cal pegar més voltes al nano. L’actuació del president de la Generalitat davant el darrer i enèsim conflicte amb el sector de l’ensenyament està sent de manual. De manual del PP. Intransigència i idiotesa. Mà granítica i guant de ferro. Arran de tot això, Juanfran Pérez Llorca s’ha guanyat el sobrenom de Frontó de Finestrat. Físicament, no cal explicitar allò que és evident. Políticament, tampoc.
Al País Valencià, poc o molt com a Catalunya, l’ensenyament públic representa el 67 per cent del total, enfront del 28 per cent de l’escola concertada i el 5 per cent de la privada. Són xifres semblants a la mitjana estatal, que només es fa diferent a Madrid i al País Basc, on la concertada i la privada arriben al 50 per cent. Però aquesta xifra, en el cas valencià, és inversament proporcional a l’atenció que els governs del PP han dedicat al sector públic, que consideren massa hostil i massa valencià. L’escola, per als populars, ha de ser tan privada i tan espanyola com les olives farcides d’Alcoi.
Amb aquest mascaró de proa, cada vegada que el Partit Popular ha governat al País Valencià l’escola concertada i la privada han estat obsequiades i regalades. La universitat catòlica valenciana –resultat infal·lible i sense interrupcions del Concili de Trento– s’ha enramat pels carrers com el llorer i la murta, perquè la dreta valenciana considera encara Galileu un heretge.
El resultat de tan pia decantació durant dècades –malgrat l’esporàdica interrupció d’un govern que, més que del botànic, semblava dels Vivers– ha estat el deteriorament de les escoles públiques i de l’escola pública. És a dir, dels centres, les aules i el professorat.
La darrera resposta dels sindicats majoritaris i minoritaris del sector ha estat severa i fulminant, perquè han convocat una vaga indefinida que encara es manté. La nova “marea verda valenciana” ha tingut una resposta massiva a les aules i als carrers, amb concentracions pertot arreu sense gaires precedents immediats.
Les reivindicacions dels mestres del País Valencià s’assemblen a les de Catalunya –millora de les ràtios, de l’estat dels centres, increments salarials–, amb una diferència important. Els ensenyants valencians demanen també respecte per a la llengua pròpia, que el PP i VOX han volgut reduir a cendres a les aules amb una consulta trampa i una Ley de libertad educativa que té tant de lliure com el tercio familiar.
Enfront d’un augment salarial que els sindicats de la protesta mouen entre els 490 i els 550 euros, la conselleria d’Educació els n’ofereix 200. La consellera Carmen Martí els va deixar plantats a la darrera reunió perquè “havia de pensar”. Pensar és un verb que el PP valencià no conjuga bé. Deu ser pel deteriorament del nivell educatiu.
El president de la Generalitat Valenciana, el frontó de Finestrat, ha apartat la carabassa torrada i l’arròs melós i ha acusat els mestres de servir els interessos de l’oposició, que els manipulen. Un clàssic també de manual estúpid. Pérez Llorca atribueix la situació i l’escassa fondària de la contraoferta de la Generalitat a la maldat del govern de l’Estat, “que ha situat la Comunitat. Valenciana a la cua de la línia del finançament”. Té tota la raó del món. Però mentre el PP mantenia la platja de Madrid igualment espoliada fiscalment, els populars valencians no deixaven d’oferir les glòries a Espanya habituals. Amb veu de pit.
El frontó de Finestrat ha entès que no pot cedir a la conjura rojocatalanista perquè el seu partit el titlarà de tebi i sagristà. I per a sagristà, ja tenen Paco Camps. Pres de la pressió, Pérez Llorca ha arribat a declarar que no és “proporcional” que els infants juguen al pati mentre els mestres, tan insolidaris, es queden a classe sense fer res. Els mestres, però, no cobren mentre són a classe o al carrer de protesta. I ell, sí.
Ja veurem si la marea desborda el frontó. Mentrestant, hi ha un detall que dona la raó als recels del president. Els mestres de les terres del Maestrat i del Montsià van reunir-se l’altre dia a la frontera autonòmica que talla el país i van reivindicar que “el Sénia no és frontera”. Això són mestres. I no els galàpets del PP.
