La segona reunió de la taula del diàleg va resultar un ratolí parit per la muntanya de la propaganda pseudoindependentista. Un “bienvenido Mr. Marshall” de segle XXI. Una xerradeta de dues hores dels dos presidents, cap declaració conjunta i una setmana de rebombori ideològic.
Els mitjans de comunicació, en especial els públics, llençats a evangelitzar la taula de la negociació, també coneguda com “de reencuentro”. (Ah, quines troballes poètiques!). La programació de TV3, monopolitzada per ERC. Entrevistes, tertúlies, notícies, tota la plana republicana amb animus predicandi: Aragonés, Tardà, Rufian, Junqueras, Vilalta, Torrent, amb l’omnipresent comissari polític Sergi Sol.
De vegades i amb comptagotes algú exposa el punt de vista de JxC i sempre amb acords implícits: a TV3 es pot parlar malament d’Espanya i fins i tot criticar els partits “independentistes”, per perpetuar el mite propagandista de la seva existència. El que no es pot fer és criticar directament a ERC. Això no és hegemònic i si algú ho fa, es trobarà al carrer.
Un ratolí és ben poc per una taula que es va reunir només una vegada en 2020 i es va presentar com un triomf gloriós del no independentista Gabriel Rufian. En un tuit famós, el portaveu va definir el compromís de la taula amb contundència: reconeixement mutu, “calendaritzada”, es podria parlar de tot, i votació final dels resultats a Catalunya. Un any i mig passat i res de res. Un ratolí. Però un ratolí molt bé pagat.
Els arguments dels d’ERC són irrisoris: el “reconeixement mutu” és l’únic perquè els altres, autodeterminació, amnistia, referèndum ja els havien descartat els participants abans de començar, uns per activa i els altres per passiva. Seguiran demanant un referèndum pactat i seguiran sentint que no hi ha cap esperança. És el que els nominalistes venen com un pas endavant de la negociació que ens durà a la independència amb la segona arribada del Messies. I, tenint en comptes que és la via més curta per assolir-la, segons Junqueras, no és cosa trivial.
El reconeixement mutu és fals. La part catalana reconeix l’espanyola, òbviament; no pot fer una altra cosa; l’espanyola no reconeix la catalana de cap manera. Encara que volgués fer-ho, que no vol, no podria. Havent-se inventat ambdós governs, el requisit de la condició “governativa” de tots els participants, no es pot atorgar condició de govern a mig govern que no és govern de país, sinó de partit. Clar que el mateix passa amb el gobierno espanyol que sembla el gobierno migpartit, com el vescomte de la novella d’Italo Calvino. Però això tampoc no fa res i no l’importa a ningú car ningú no es pren el tràmit al seriós.
El cafè que van fer el president Sánchez i el candidat Illa a ple fòrum públic ha estat una bomba iconogràfica que ha esmicolat tota la fàbrica propagandista del govern d’ERC. A dins del Palau quedaven el president cavil·lant sobre la qüestió del reconeixement mutu i els fadristerns parlant de les qüestions que veritablement interessen els espanyols, ja m’enteneu, inversions, polítiques sectorials, etc. El cafè de Sánchez i Illa és la prova que la taula del diàleg és una comissió bilateral del cafè para todos. Si quedava algun dubte, la mateixa taula, en un acte d’heroica eutanàsia, sembla haver acordat no tornar a reunir-se fins a haver acordat alguna cosa. Explicar un acord tan absurd fa encara més difícil la tasca d’assegurar l’hegemonia republicana.
Perquè del que es tracta és de seguir adoctrinant a la gent, enfortint l’hegemonia ideològica d’ERC amb uns mitjans de comunicació monopolitzats pel partit i amb l’ajuda dels poders i els mitjans espanyols. Aquests entenen que la sortida de l’embolic és apostar per a l’opció no independentista de “l’independentisme”. Però els perd la catalanofòbia i, de vegades, no ajuden prou a assegurar l’hegemonia d’ERC amb un discurs únic i sense llibertat d’expressió.
La llibertat d’expressió avui es diu Twitter, un espai obert, fora de les urpes d’ERC i, en general, de la partitocràcia, a on no es pot censurar ni vetar a ningú. La seu de la llibertat d’expressió, el que els grecs anomenaven Isagoria o dret de tothom a dir a la seva a l’esfera pública. És lògic que el comissari polític d’ERC, Sergi Sol, omnipresent a tots els mitjans catalans i espanyols, cregui que tuiter és un femer, a on es confon la llibertat amb el llibertinatge, com deia Franco. Per al comissari (que no té compte al Twitter) i els seus, la llibertat d’expressió és un femer perquè no es pot negar el dret d’expressió als discrepants com fan als mitjans públics de comunicació.
