La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea –TJUE–, que anul·la l’aixecament de la immunitat al president Puigdemont per part del Parlament Europeu, comporta diverses interpretacions. La primera –i més clara– és que la justícia europea no admet el joc brut. El ponent de l’informe que va decidir atendre la petició del jutge Pablo Llarena –un moniato d’extrema dreta– es va situar de manera descarada al plat i a les tallades.
L’extrema dreta europea no té vergonya i l’excés de testosterona goril·làcia encara els pot comportar algun disgust. Com que aquests primats –espècie en expansió– darrerament s’estan prodigant en excés, podria ser que en un futur immediat arriben a actuar en totes les instàncies amb més impunitat. Però encara no és el cas. Llanera l’ha espifiada, perquè l’altíssim tribunal europeu –més alt que ell– no li compra el patriotisme que el justifica. Ni a ell ni a l’altre goril·la.
Aquesta sentència, més enllà de la victòria moral, no té cap efecte pràctic, però podria representar el primer revés a la justícia espanyola –valga l’oxímoron– en una llarga cadena de decisions que afectarien el Tribunal Constitucional, el Suprem i el de Comptes. La pròxima decisió del TJUE estudiarà si és aplicable l’amnistia al delicte de malversió que el Suprem s’ha empescat per allargar l’exili dels dirigents independentistes catalans.
Les apreciacions pel que fa a la llei d’amnistia del jutge Manuel Marchena fan riure a una vaca trista i és possible que la justícia europea li desmunte un a un els arguments que articulen el seu deliri patriòtic. Marchena no aplica la llei del Parlament espanyol pels seus pebrots constitucionals.
Com que la sentència del TJUE podria arribar a l’abril, a Madrid s’ha escampat la brama que els exiliats catalans podrien tornar amb plenes garanties de llibertat aquell mateix mes. És aquesta una certesa que comparteixen molts dirigents polítics, incloent-hi els del PSC i el PSOE. Pedro Sánchez –més que Salvador Illa– considera que el retorn del president català li servirà per aquietar les ires de Junts, i que això li permetria allargar la legislatura tant com ell vol. Potser Sánchez peca d’optimisme, però això és del tot habitual, perquè el president espanyol n’ha fet bandera i divisa.
La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, perquè siga del tot efectiva a Espanya i aquiete les ires nacionals de Llarena i Marchena, haurà de ser molt explícita. Si només deixa un clavill que aquests dos energúmens judicials puguen aprofitar per mantenir l’acusació de prevaricació extravagant, les previsions –potser ingènues– de tornada no es faran efectives.
Hi ha molta gent que dona per descomptat el retorn dels exiliats catalans arran de la sentència del TJUE… Angelets! Europa ens mira, ens remira i se’n fot. És possible, però coneixent els ariets del Suprem, ací pot passar de tot. El líquid seminal dels jutges espanyols més motivats nacionalment és abrasiu i infinit. Veges que no acaben reinterpretant la nova sentència del TJUE per poc que els ho permeta.
En el supòsit –gloriós– que els carnissers penals se l’embeinen, el factor Puigdemont podria implicar un punt d’inflexió de dimensions encara incertes a la política catalana. Per ara la demoscòpia apunta a un descens de Junts que estaria justificat per l’ascens d’Aliança Catalana. Suposem que, amb permís de l’abstenció imprecisa, la teoria dels vasos comunicants siga aplicable a aquesta hipòtesi. La majoria dels votants de Junts que ara votarien el partit de Sílvia Orriols no ho faran per la islamofòbia, sinó per descrèdit nacional. Són independentistes desenganyats i amb ganes d’aplicar un fort correctiu als partits que els van defraudar. La pregunta és òbvia: aquesta massa incerta mantindrà el càstig en el cas que Carles Puigdemont torne a Catalunya, faça una gira de general romà pel territori enramat de murta i intente encomanar a l’independentisme una part de l’esperança perduda?
Tothom dona per descomptats els resultats que avancen les enquestes. Les enquestes són efímeres i la política actual, inexacta i promíscua. Hi ha molta gent que va aguantar metxa i que ara se sent estafada i biliosa. Però quants deixaran aquesta fúria de costat si Carles Puigdemont pot tornar a Catalunya victoriós sobre la justícia espanyola? Els senyors més encesos a les xarxes socials respondran que ningú i merda, però ja ho veurem. Siga com siga, la incògnita és oberta i tots els dubtes són lícits.
La darrera pregunta per respondre no és tan fàcil, perquè depèn de l’actitud del mateix Carles Puigdemont. El president a l’exili, ja amnistia, es presentaria a unes eleccions sense tenir la seguretat absoluta de guanyar-les? Es mantindrà en política activa? Quin paper voldrà jugar en un partit que s’ha fet a mida i que es justifica per ell mateix?… Continuarà!
