La setmana passada, Joan Laporta va fer un discurs important davant l’Assemblea General del FC Barcelona. Directe i al gra, Laporta va descriure el context hostil en què es veu obligat a viure i lluitar l’entitat més important del catalanisme i, conseqüentment, de Catalunya. El president del Barça va dir, clar i català, que “no volem un estat poderós al darrere”, ni tampoc “uns milionaris que ens controlin el club” i per això va assenyalar “la unitat” com a única possibilitat de defensa davant d’un conjunt de forces que actuen, des de la penombra, com a tentacles del poder establert.
Joan Laporta té defectes, tots els coneixem. Però és un personatge coratjós, convençut i determinat a defensar el Barça amb dents i ungles, fins tornar-lo a situar en el vèrtex del futbol internacional. Ell, la Junta i l’equip tècnic estan muntant un equip admirable a base de jugadors arribats sense traspàs i joves de la Masia que tenen els pebrots de marcar un gol als 23 segons de trepitjar l’herba. A més, el barcelonisme social -sempre tan llepafils- ha adquirit consciència de l’atac generalitzat d’aquest “madridisme sociològic” i, per una vegada, guanya la unitat.
El Barça se’n sortirà, no hi ha dubte. Per la força del club, per la consciència de la pròpia identitat i perquè Laporta ha situat correctament els jugadors que intervenen en la partida. No ha inventat res, només està tenint la valentia que necessita, ara i sempre, el succesor d’un president afusellat.
