La sort que van tenir els borbons en la seva darrera restauració del 1975 fou que, abans d’ells, el seu lloc l’ocupava Franco. D’aquesta manera, quan va arribar Joan Carles I al poder, molts espanyols (i catalans) el veien com una mena de benedicció al costat d’aquell sanguinari. Després de quaranta anys de dictadura, hom hauria acceptat una escombra com a cap d’estat.
No ens enganyem, tampoc és que “el campechano” tingués molta més capacitat intel·lectual que aquest estri de neteja, però ja els anava bé a tots aquells que aspiraven a fer-se un lloc en la “nueva democracia”. Entre altres coses, perquè sempre queda més presentable fer-li la gara-gara al cap d’una monarquia parlamentària que no pas a un assassí. En un ambient com el que acabo de descriure, i embalats per la idea d’incorporar-se a la modernitat europea deixant enrere l’africanisme, les elits polítiques, econòmiques i periodístiques de l’estat van començar a enaltir la figura del Borbó per equiparar-lo a una mena d’un nou Adenauer “rojigualdo”. Tot eren virtuts en aquella figura que guiava Espanya cap a un futur innovador. “Quin sentit polític!”, “Quina presència!”, exclamaven els seus apologetes.
En realitat, tots el que el coneixien sabien que era un talòs al qual només el movien dos instints: el sexual i el monetari. Només volia faldilles i bitllets. Però com la mamella anava rajant per a la seva cort de cínics aduladors, tothom feia els ulls grossos i li reien totes les gràcies. Quan dic tothom, també hi fico al sac als nacionalistes catalans de l’època que dauraven la píndola al Borbó amb el capteniment del criat. El clima que es va crear a redós del monarca era tan ditiràmbic, que aquell curt de gambals es va creure intocable.
En aquest ambient d’impunitat i adulació desfermada es va criar el seu successor. Felip VI té més arrogància i males puces que el seu pare, però manté intacte el sentit de creure que tothom li ha de ballar l’aigua. Només cal observar el seu posat per entendre que, per ell, l’estat espanyol es divideix en súbdits i monarca. Tothom s’agenolla davant la seva presència i preparen sempre el decorat perquè mai no hi hagi cap discrepant. Qui podria portar-li la contrària sense perill de ser castigat?
Per tot plegat, fa un parell de dies va pensar (ell i tota la cort que l’acompanya) que arribaria a la colònia valenciana i seria rebut amb aplaudiments, petons i crits de “viva el rey”. Exactament com sempre ha passat en els darrers cinquanta anys, tret d’alguna xiulada en algun estadi de futbol. La seva fatxenderia i el seu complex diví, el va fer creure que la gent de Paiporta oblidaria per uns instants que ho havia perdut tot, per rendir-se davant la presència enlluernadora de la monarquia espanyola. El grau de supèrbia va arribar fins al punt d’ignorar que feien el passeig per un dels carrers que havien netejat els veïns i voluntaris hores abans. Veritablement, s’ha de ser molt ruc i viure fora de qualsevol realitat per no veure que aquest fet seria interpretat com que no volien embrutar-se les sabates.
Sobre l’impacte polític internacional de veure un cap d’estat escridassat i protegit de la ràbia dels seus ciutadans en l’escenari d’una catàstrofe humanitària indescriptible, només cal repassar els mitjans europeus, asiàtics o americans. Les imatges de Paiporta han fet la volta al món. Ben mirat, els borbons han tornat allà on sempre han estat: al fang de la història. Tant de bo se’ls engoleixi per sempre.
