Un hipotètic Consell de la República (i no el Consell PER la República, com van passar a anomenar-lo de seguida, fa tres anys i mig) hauria estat una bona idea si no hagués acceptat mai la legitimitat del govern autonòmic sortit de les eleccions convocades pel 155.
Passant per alt que els exiliats mai no s’haurien hagut d’exiliar i els empresonats mai no s’haurien hagut d’entregar, negant-nos la oportunitat de defensar una república independent si calia amb el nostre propi cos, com vam fer amb les urnes i els vots que la van legitimar, formar un Govern a l’exili que anés al xoc frontal amb el govern autonòmic, com a estructura principal de l’ocupació de Catalunya hauria estat una causa noble. Però mai no ho van fer, ni ho van intentar.
Qui va ser el president legítim, Carles Puigdemont, va deslegitimar-se sol proposant ell mateix el seu substitut, Quim Torra, davant del veto del Tribunal Suprem avalat per Esquerra, en comptes de forçar eleccions els cops que calgués per desestabilitzar el règim autonòmic, i per tant, Espanya, i generar incentius de resoldre el problema.
De nou, en Puigdemont ens va negar l’oportunitat de tornar com havia promès, declarar la independència i protegir-lo amb el nostre propi cos com a primera institució de la República. Per contra, tots els seus mariachis van obtenir un bocinet del pastís autonòmic, i així van aguantar fins que el president Torra, que va tenir mil ocasions de declarar la independència i fer que es retratés sol qui no ho volgués dins del Govern, va entregar la presidència de la Generalitat a canvi d’un gest ridícul sense cap utilitat, perquè en gaudís Pere Aragonès.
De nou, el Consell podria haver cridat a protegir Torra amb el nostre propi cos si s’hagués negat a deixar el Palau de la Generalitat i hagués declarat la independència, en la línia del seu discurs d’investidura. Però, una altra vegada, ni tan sols s’ho van proposar.
Quan Esquerra va guanyar les eleccions, Puigdemont ni tan sols es va atrevir a dir públicament que era partidari de no formar govern amb els republicans si apostaven per l’estafa de la taula de rendició amb el PSOE. Sabent que si ell establia una línia potser molts la seguirien, va preferir callar.
Ara ens volen fer creure que el Consell per la República, amb aquesta Assemblea, de la qual en formen part membres del mateix Govern i Parlament que ens mantenen i ens van mantenir a la legislatura anterior lligats a l’Estat, i que curiosament s’ha votat havent d’aportar un document d’identitat espanyol, és una eina útil per fer la independència.
Hem de ser més socis en aquesta ONG, diuen, però. Exactament com Esquerra parla d’ampliar la base independentista autonòmica. No els importa que el número important siguin els vots que van donar el sí a la independència, i que no cal res més per legitimar una acció política concreta que és la declaració unilateral i la seva defensa pràctica.
Qualsevol cosa serà millor que un Parlament de fireta, diuen. I els membres d’aquest Parlament de fireta que són part de l’assemblea del Consell no dimiteixen, com una mínima mostra de coherència. Sense explicar tampoc com una cosa inútil fa útil una altra.
Será més fàcil fer la independència fora de l’àmbit jurídic espanyol, diuen. Com si el problema per fer la independència fossin els tribunals espanyols (explica-ho a qualsevol país que s’ha independitzat, que el problema era l’Estat de qui es volien separar, a veure si no moren d’un atac de riure) i no que les nostres classes dirigents, també presents al Consell per la República, accepten ser la subcontracta de la repressió espanyola a l’independentisme per seguir cobrant.
Si no, que ho diguin als 9 de Lledoners. Encara avui la Generalitat actua com a acusació particular contra manifestants independentistes sense cap prova fefaent emparant-se en un suposat automatisme legal que no existeix: una llei que només parla de defensar els funcionaris, no concretament d’actuar com a acusació particular de la policia, aquest cos de sipais que controla la colònia, avalant uns excessos tan clamorosos com els de la policia espanyola. La defensa, defensa, no acusa.
Podrien deixar de fer-ho sense canviar cap llei, com van desmantellar el cos d’advocats absolutament desproporcionat que tenia Interior, comandat fins fa res pel partit de Carles Puigdemont i ple d’advocats o llicenciats en Dret afins a Mossos (o directament policies), perquè els mossos els defensi el gabinet de la Generalitat (dirigit en l’actualitat també per un membre de Junts Per Catalunya), com qualsevol funcionari. Però encara fa unes setmanes Pere Aragonès assegurava que el Govern defensaria els mossos en cas de lesions com fins ara. Unes lesions l’autoria de les quals misteriosament queda sense acreditar la major part de casos. I els polítics que defensen que el Consell per la República ha de fer la independència continuen sense començar per demanar la dimissió de tots els que són al Govern o el sostenen, còmplices de l’ocupació.
