L’escarafall muntat amb les llicències d’edat ha fet paleses de sobte les conseqüències de la partitocràcia. Ha estat com un llampec que ha permès albirar per un instant una fosca situació de patrimonialització de l’administració pública a tots els nivells. Els partits han esdevingut estat i l’han posat al seu servei, que és el de la seva supervivència i reproducció. És un Estat (o fragment d’Estat) de partits.
Gerhard Leibholz, que va defensar la teoria de l’Estat de partits (Parteienestaat), l’entenia com una forma democràtica davant l’Estat burocràtic autoritari de caràcter prussià. Per això ho van atacar juristes nazis, com Carl Schmitt. L’Estat de partits era un Estat basat en la lliure competència dels partits per administrar-lo en sentit del bé comú. Una democràcia, contrària a l’ideal nazi.
Pot passar i sovint passa que en comptes d’administrar l’Estat al servei de l’interès general, els partits se l’apropien al servei de llurs interessos. Segresten l’Estat i falsegen la democràcia posant entrebancs a la lliure competència d’opcions, molt especialment la igualtat d’oportunitats i la llibertat d’expressió. La seva acció mira sempre de convertir el partit en partit dominant. Quina altra cosa és la reiterada pretensió d’ERC de ser partit hegemònic a Catalunya? Un partit hegemònic com va ser el PRI mexicà la major part del segle passat.
En aquesta funció, una mica impostada, el partit hegemònic de la Generalitat republicana ensopega amb la sentència del 25% de castellà que el tracta com a un minyó, al mateix temps que omple els noticiaris de la televisió del règim amb la xerrameca buida i avorrida de la seva portaveu, Marta Vilalta, exigint una convocatòria de la taula de diàleg que tenen tan a prop com la constel·lació Alfa Centaure.
Com tothom sap, el president Sánchez, des del búnquer de la Moncloa, està dirigint la participació espanyola al desplegament militar intimidatori de l’OTAN davant l’os rus. Espanya sencera conté l’alè mentre el seu gobierno procedeix amb l’habitual atabalament grandiós de paraules i minso de fets. Mentrestant, els alemanys, molt més prudents en coses d’anar armats a l’estranger, envien un hospital de campanya a Ucraïna. Els francesos no s’han mogut. La force de frappe continua a les casernes. Només els espanyols que envien a correcuita part important de la seva, un parell de fragates, un gest que ha estat qualificat pel secretari general de l’OTAN com una ajuda vital a un pla del qual ningú no en sap res. A desgrat de la seva obsequiosa celeritat al compliment del deure d’intimidar els russos, el president Sánchez no ha estat inclòs en la llista de primers ministres i presidents amb els quals el high commander d’Occident ha departit en una mena de consell de xafarranxo de combat preventiu. Tots, Regne Unit, Alemanya, França, Itàlia, fins i tot, Polònia. Però no Espanya.
La insignificança internacional del país, sobretot a l’àmbit militar, visible per a tothom tret dels governants espanyols, provoca un terratrèmol polític a Madrid. És l’hora de la diplomàcia, clama el president Sánchez tot enviant efectius militars a la zona del conflicte. Si aquesta és la lògica que tenyeix l’acció exterior de l’Estat, quina serà la que s’apliqui a l’interior. És obvi que el cap del cap regional espanyol de l’OTAN no pot afanar-se amb qüestions menors quan està en joc la defensa d’Occident. La taula del diàleg, negociació o retrobament i altres andròmines hauran d’esperar temps millors.
No té doncs cap sentit que el govern independentista insisteixi que cal convocar la taula del diàleg. No té cap sentit si del que es tracta és d’aconseguir la convocatòria. Sí que en té de sentit si del que es tracta és de fer veure que es fa quelcom. Fer veure que es fan passos cap a la independència pragmàtica.
Al capdavall, es pot continuar amb la política de col·laboració amb l’estabilitat del gobierno, amb l’excusa que és un gobierno d’esquerra que sempre mirarà més per Catalunya que un de dreta. Ningú no sap d’on han tret aquesta falsedat, però ja els va bé per justificar la seva acció política a l’àmbit espanyol de preferència al català. Perquè és una acció política espanyola; iberista, republicana, com vulgueu; però espanyola. I abjecta.
Tenia raó el MHP Pujol quan deia que el problema de qui denunciava com a falsos nacionalistes era que tenien llur centre gravitatori a Madrid, és a dir que el seu marc mental era -i és- espanyol. I parlava de nacionalisme. Imagineu si parlem d’independentisme.

