L’altre dia em vaig fixar en una frase de la sentència del TSJC (no la més recent, sinó la del març), que diu que “l’obligatorietat que el castellà sigui la llengua vehicular a l’ensenyament deriva directament de la Constitució”, fent referència, se suposa, a l’article 3 que diu que tots els espanyols tenen el deure de conèixer el castellà. La premissa, falsa, és que els catalans aprenen el castellà gràcies a l’ensenyament i sense el castellà a l’escola, no l’aprendrien igual.
Però la premissa només és falsa, és interessada. És part d’una narrativa també falsa que intenta fer veure que defensa quantes més llengües millor i una suposada equanimitat. Qui pot estar en contra de tenir més idiomes a l’escola? Juguen amb això. “Que cadascú parli l’idioma que vulgui.” “Que els pares puguin triar l’idioma per l’ensenyament dels seus fills.” A primera vista, sembla lògic i just. Però amaga un objectiu molt diferent.
I és per això que és tan important entendre la premissa falsa. I no caure-hi.
No s’aprèn el castellà a la classe de castellà. No s’aprèn el català a la classe de català. (I em permetreu dir que no s’aprèn anglès a la classe d’anglès. Ho he constatat moltes vegades!) On, llavors? Per tot arreu: a casa, al pati, al sopar, al taxi, al restaurant, a Youtube, amb els amics, els sogres, els cosins llunyans, al mercat. Quan tens algú davant amb qui hagis de comunicar. I tant que pots tenir una introducció a un idioma a la classe d’aquell idioma, però només el parlaràs si en tens alguna necessitat. Si hi ha una situació que requereix que el parlis o que l’entenguis.
Però, llavors, si això és veritat, per què és tan important que l’escola estigui en català? Perquè l’escola catalana és un dels últims llocs on el català és (una mica encara, de moment) necessari. Per passar d’un curs a un altre, es necessita el català. I per això, s’aprèn. S’aprèn a la classe de socials, a la classe de tecno, a la classe de mates, potser més encara que a la classe de català. Hi ha molt pocs altres àmbits on el català és necessari. Cap amb la mateixa transcendència.
En canvi, el castellà és necessari per tot arreu. Per anar al cine, per mirar la major part de la tele o sèries, per llegir instruccions (de medicaments, electrodomèstics, jocs), per entendre molts llibres, per fer cerques a Google, per parlar amb molta gent, per tractar amb moltes empreses, per anar a judici i podria continuar una bona estona.
Potser tu pots viure sense parlar castellà (ho dubto) però és pràcticament impossible viure aquí sense entendre’l. I si ho fas, estàs perdent moltes coses. És per això que en saps. I en sé jo. En saben els meus fills, que han viscut gairebé sempre en català o anglès. El sabem tothom. No perquè ho digui la Constitución, sinó perquè ho ha fet necessari l’Estat espanyol, minimitzant curosament i fent irrellevant el català alhora. L’Estat vol que el castellà sigui necessari i que el català sigui una relíquia. (Per què? Perquè eliminar el català és eliminar els catalans i apropiar-se del territori.)
I quin és l’únic lloc on encara no havien triomfat (del tot)? L’escola. Tenen el 95% de tota la resta i ara venen a per l’escola. Per això que ara diu que cal el 25% de classes en castellà. Per què el 25%? És una xifra absolutament arbitrària. Perquè si haguessin dit el 50%, igual hi reaccionaríem massa. Volen bullir la granota, no que saltem. Però ja vindrà. Sempre amb el relat de justícia i lògica amb la paritat, amb el “com més idiomes millor”. Amb el relat fals que l’ensenyament en castellà deriva del deure constitucional de conèixer’l. Per combatre el relat fals, cal entendre’l.
Si no sabem on s’aprèn el català –no a la classe de català, sinó a les classes de mates, socials i tecno– igual deixem de defensar aquestes classes. Si no ens adonem que el català ara mateix és necessari pràcticament enlloc més, que el castellà ja té el monopoli de la necessitat, potser caiem en la trampa de la paritat lingüística a l’escola pensant que no passa res, si ja tenim 75%. No tu, estimat lector, parlant nadiu que el parles sempre, que el defenses sempre, sinó el veí no-sociolingüístic que potser no ho té tan clar, que té molts altres fronts oberts. Si no entenem que el català s’aprèn quan es necessita, potser deixem d’exigir que el nostre govern el faci necessari en tots els sectors: audiovisuals, administració, etiquetatge a més a més de l’escola. Cosa que malauradament no acaba de fer.
No és suficient que el parlem tu i jo, encara que sigui sempre. Ja ho fem, i mira quina necessitat genera això en la majoria de la població. Mínima. Cal que desmuntem les mentides de l’Estat i no permetem que les faci servir per emetre sentències. I cal que exigim, sí, que exigim, amb el nostre vot i els nostres diners, que els nostres representants facin necessari el català, a l’escola i arreu.
