Com no podré analitzar el resultat electoral mentre estic en alguna mesa d’anàlisi aquesta nit fent-ho en directe, he pensat dedicar aquesta peça a un tema que sense dubte no resoldran els que guanyin (que, com sempre, seran tots). No ho resoldrà un tripartit d’esquerres amb independentistes possibilistes, socialistes que no ho són, i comuns que reneguen d’una democràcia de la que gaudeixen. Tampoc no ho resoldrà un nou matrimoni de conveniència independentista com el que hem viscut fins a ara, a la grenya en tot per a perjudici nostre. Cap d’aquestes aliances tindrà capacitat per evitar el que simbolitza el carretó del supermercat del que els hi vull parlar.
Per efecte de la pandèmia, un dels esports més emocionants que es poden practicar és anar al supermercat. Moltes superfícies van decidir des de ja fa quasi bé un any canviar els carretons que es retiren posant-hi monedes per uns altres que no en necessiten. La justificació d’aquesta decisió és ben òbvia: evitar el tràfic de diners i la conseqüent elevació de les probabilitats de contagi.
Però també són òbvies les raons per les quals es va decidir posar el mecanisme de les monedes als carretons abans d’aquest temps estrany que ara ens envolta: sols es podien agafar introduint-hi la moneda, i sols es podia recuperar la moneda en tornar-los al seu lloc. De vegades sols eren cinquanta cèntims, però suficient per dissuadir-ne l’abandonament. Com ara no és així, la possibilitat de trobar carretons aparcats per qualsevol racó del pàrquing del supermercat, o fins i tot al carrer, si és que allà es troba aparcat el cotxe de l’excursionista de súper, ha crescut de manera comprensible: és directament proporcional al grau d’irresponsabilitat, insolidaritat i mala educació que arrosseguem sense que anys d’una escola tant aplaudida o discursos sobre el fet diferèncial hagin pogut contradir la situació.
Ben cert és que també ens trobem amb comportaments exemplars, que superen amb escreix la pulcritud suïssa en l’ús d’allò públic, però no ens podem enganyar: el nombre de carretons escampats és directament proporcional al que som, a l’ínfim grau d’exemplaritat aconseguit com a comunitat, i cap de les opcions que surtin de les eleccions ho arreglaran, perquè totes elles han governat ja, amb un èxit evident en aquest aspecte, i la cosa no va a menys, tot al contrari. Ah! I no té res a veure amb la pobresa, aquest romanço no s’hi val, si pensem per un moment en un passat on la major part de nosaltres no tenia res. Res, excepte vergonya.
